La tendresa

Hi ha coses que tant sols es poden explicar si les dius en la teva llengua materna. La de la mare, els braços on un descobreix els primers brots de tendresa.

Sortia el sol després d'unes hores intenses de pluja, les fulles dels arbres regalimaven agraïdes per un petit descans de la calor asfixiant de les últimes setmanes.

Un fil, gairebé invisible, fet de tela d'aranya es balancejava entre dues llimones, d'una manera en la que tant sols era visible des de l'angle on em trobava i amb el sol emetent la llum exacte en la direcció oportuna. D'altra manera aquell cordill hagués estat imperceptible.

Allò que hi és i no es veu. Pensava.

El sorollòs riure d'una nena jugant al parc.

L'escalfor de la mà d'una parella de vuitanta anys que s'agafen.

Un pètal d'ametller caiguent frenat per la companyia del vent.

Un somni absurd.

Una abraçada a l'estació.

Tu. El que em despertes.

Em miraves mentres jo era absort i somreies, com em deies a vegades "m'agrada mirar-te mentres inventes poesia al teu cap". Poesia? 

Crec que només busco entendre els símbols que s'amaguen entre realitats insignificants com son dues llimones.

La oportunitat d'abraçar-te un cop més, d'acaronar-te el cabell, d'agafar-te de la cintura, encara que sempre vaig saber que no t'agradava, que et feia vergonya perquè deies que feies panxa. Com si existís gent que no en tingués d'això, de panxa. 

Però a vegades prima un egoisme que també fa crèixer l'amor entre dues persones. A tu no t'agradava i jo ho continuava fent perquè ho veiessis, que a mi si m'agradava, i que potser, si a mi m'agradava tant, tant, tantíssim, potser et podia començar a agradar a tu. 

Com tu amb el meu nas. Potser, ben mirat, tens raó i és prou bonic.

I crec que era així, de fet, que et començava a agradar la teva cintura. Però em seguies dient que no, potser perquè jo continués desobeïnt. Aquests jocs estranys entre persones que s'estimen. Nosaltres teniem els nostres. Tant especials com tots els altres. 

A mi mirar-te em generava tendresa.

No una tendresa infantil, sino la més pura i genuïna. Quan somreies podia imaginar-te a tu de petita, quan tenies 6 anys, amb el mateix somriure, la mateixa mirada. Com l'has conservat tots aquests anys? Com no has esdevingut grisa, cansada, sotmesa per una vida poc amable amb les persones com nosaltres?

I sovint penso en la sort de trobar-nos i tenir el coratge de mostrar-nos febles, imperfectes. Així com som i com sempre hem estat. 

Penso com podia viure abans de conèixe't, com vivia sense les carícies de les teves mans.

Penso en que després d'això nostre ja no hi queda res. Última parada: nosaltres.

Sempre pensava en que la mort m'aterrava, i volia ser l'últim en morir, sobrepassar a tothom que conec. Em creia amb les forces mentals necessàries per sobreviure la soledat total i absoluta. Però ara ja no tinc tant clar si em podria mai acomiadar de tu, si podria posar mai una flor a una pedra amb el teu nom escrit.

I sovint penso en la gran sort de trobar-nos sense sentir la necessitat de causar-nos una bona impressió. Sense haver-nos de sorprendre. La gran sort d'existir moments on som abraçats, despullats. Ja no hi ha res a amagar. Només trobar-nos amb les mans. Descobrir-nos les olors. Respirar-nos. Mirar-nos als ulls

Un dia ploraves. "No sabia que tenia aquesta capacitat d'estimar-te així". No recordo qui ho va dir dels dos. Podria haver estat qualsevol dels dos, i és magnífica la constatació de la tendresa.

I sovint penso com podia viure, abans de conèixe't, sense les teves carícies. Les mateixes que van dissipar fantasmes amagats i van disoldre els errors comesos al passat que ens havien omplert de fang.  Les carícies que ens han rentat.

Penso que tots els camins portaven a aquí, a aquest espai temps on els nostres cossos es toquen, organitzant un complot contra el mon.

I sovint penso si això és complitud.

I que potser els contes en català tenen un final feliç. És estrany, oi?

Que t'enyorés quan encara no sabia res de tu. Que sentís el dolç dels teus llavis mentre caminava pel carrer a punt de veure't.

I sovint penso en la curiosa coincidència de trobar-te en uns moments i unes edats en la que el cos comença a no ser important, les arrugues i les pells que cauen queden en un segon pla per deixar pas a que ens mirem per qui som i per aquelles imperceptibles sensacions que ens uneixen.

Com una tela d'aranya entre dues llimones.