It's got to be...perfect!
La perfecció és un mite.Res més lluny de la realitat, a qui se li va acudir mai ni tant sols pensar-ho!?
És fàcil combatre un argument tant pobre que la seva única funció seria de nick al messenger o com a molt una portada per un fotolog. Maco però incert!
Així amb un simple "deixar de cercar la perfecció és com renunciar a la vida" n'hi ha prou. La perfecció no és que no hi hagi mitjans per trobar-la, simplement que el que s'intenta és cada cop apropar-s'hi més, exponencialment, com un 0'999999 que mai arriba a 1 però sempre es van afegint nous. Cada cop més aprop però mai volent arribar, perquè una cosa és clara, el dia que arribi la perfecció ja no hi haurà motius per viure.
No volem un món perfecte, volem un món imperfecte però que es sostingui. Això si, mai parar d'afegir 9.
Tot i que referit a la perfecció (mayor grado de bondad o exceléncia en su línea) hauriem d'establir uns criteris. Pperqué es pot ser tant perfecte antipàtic com un perfecte simpàtic. Llavors ser perfecte és arribar a un extrem? Perquè donem per suposat que la perfecció és tant sols un dels extrems de cada significat, i això si, serà perfecte el que ens convingui a nosaltres. Això és ser un perfecte egocèntric, perquè un perfecte altricèntric que no ho veurà així.
La questió és que perfecte és un extrem o l'altre? O algú amb doble personalitat que combini els dos? Altres autors afirmen que la perfecció està en l'equilibri, llavors no tenim dos extrems si no una meitat, això si, imperfecte encara que resulti convenient.
La perfecció ens recorda a les grans utopies sempre escrites i sempre recomenades, on fins i tot el món més perfecte és digne de permetre's errors. A mi em fa pensar que inicialment no era perfecte, o que finalment algú decideix trencar l'harmonia per deixar de viure en un conte de fades per a començar a entrar en el burdel de la felicitat.
En conclusió, és perfectament accessible la perfecció, però molt poc recomenada. Existeix evidentment tal com existeix una paraula per definir-la.
Comentarios
Aquesta és una frase feta amb un objectiu clar: poder descansar en pau, sentir-se alleujat, i, en últim lloc, no esforçar-se. Total... si la perfecció no existeix... ¿pa' qué?
En qualsevol dels casos si la perfecció no existís, tampoco existiria la imperfecció. No tindria cap sentit establir una paraula que abarca la "perfecta" globalitat.
Sempre ha d'existir un altre ego, i que a vegades ho tinguem lluny no ens dóna dret a pensar que no existeixi. Jo ho buscaré activament.
La cosntrucció de la frase es subjectiva desde aquest punt fixa-t'hi; Considerant el terme persona en tot el seu conjunt; part física i part psíquica. Per exemple, una noia pot ser maca de cara,i per tant tenir-la perfecte però el seu cos o el seu cabell o la seva personalitat difereixen molt d’aquesta i per tant, és una persona amb petites perfeccions però la seva totalitat és imperfecte.
De ben segur que no hi deus estar d'acord o pot ser si, cadascu ho veu a la seva manera. Aquesta es la meva manera, que una cosa no sigui perfecte no vol dir que la meva busqueda hagi finalitzat.