Noces d'or

Tic, tac, tic, tac, ara ve tic?
"Tinc temps" pensava, i tot es metamorfitza en "vaig just però puc". Puc. Pero el temps passa, i segueixo pensant i metamorfitzant els meus pensaments a algun lloc que no és on estic ara. Miro amunt, miro el més amunt que puc. Objectius, un fi. No deixo de mirar amunt i busco en tot el camp visual una manera d'arribar-hi. No la trobo, senyal de que no és el moment de trobar-la, tampoc ho era fa un any, ni fa dos. He d'esperar?
Ho se, focalitza els teus pensaments en el millor que pots fer ara: Seguir aprovant. És el meu futur no? M'agrada, però no porta al lloc que mires. Porta a un bon lloc, porta a on desitjaves, però no a on somies. Porta a un lloc realista si més no. Un lloc real.
Però les idees segueixen volant i als fulls les lletres marxen, no volen quedar-se. Vaig dir que no beuria cap dia mentres estiguès d'exàmens, realment m'ho vaig creure. Em vaig creure moltes coses de les que vaig dir i encara segueixo mirant amunt, creient que hi ha alguna manera de pujar.
No miro els núvols joder! Hi ha una puta manera de pujar aquesta muntanya, i vaig fent camí però no sembla portar a la punta. Portarà a l'hotel o a l'estació d'esquí, a la família amb els nens, el sofà d'IKEA, la televisó plana, un gos, un llibre d'en Jorge Bucay que salvarà la meva salut mental i la dels que m'envolten, una nit de sexe a la setmana, una feina amb sort gratificant i amb sort pagada dignament, plats calents a taula, calefacció i aire acondicionat, una consola, preservatius de colors, la publicació d'un llibre, sexe anal, innecessitat de prostitutes, amics, gent que vulgui ser el meu amic i passi, gent amb la que hagi de fer veure que som amics, putes. Genial! i a la punta? A la punta no hi ha res, és el que podriem pensar tots, és el que sembla que hi ha. Però no se perquè, a mi em sembla un lloc de puta mare per veure desde uns metres més amunt tot el que estan fent els altres, fins i tot els que encara no han començat a pujar.

A mirar els fulls, no deixarè de treure un ull de la punta però.

Ah i quasi me'n oblidava, és l'entrada 50. Però suposo que ara els números no són el més important, ni tampoc les imatges.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más