gañseihfaveas

Estava llegint, era un llibre.
De veritat era un llibre, no era la Playboy.
Tampoc era un còmic, de veritat encara que no us ho creieu, encara venen llibres a les llibreries. I a les biblioteques, biblies.
Vaig fixar la vista un moment, la vaig forçar. Vermells, se'm estaven posant vermells. Els vaig tencar un minut. Millor.
Vaig seguir llegint, una línia més i de cop deixava d'entendre, les lletres eren taques negres indescriptibles, indesxifrables, indesitjables.
Però què cony passa? Tornem-hi. No, no no no no! no llegeixo res. Quins putos nervis, ni amb ganes, ni amb sang la lletra entra.

Era definitiu, havia deixat d'entendre, llegia les lletres i no llegia res. Però no podia acabar així, no, ja no només no podia llegir les lletres, sinò que no sabia ni quina lletra era, tot eren ratlles negres.

Quina broma, era una broma pesada. Era el llibre que estava fet així! Oi tant, vaig dir-me: "torna a on estaves abans, que potser t'has deixat alguna cosa per llegir abans que no has entés i t'avisava de tot això".
Pàgina 238, no, 215, 418, 190, 87. Totes les pàgines eren intel·ligibles.
Espera si, ara si que tenia sentit, ja se que m'havia passat. No veia les lletres perquè el que en realitat veia eren els espais en blanc.
I es podia llegir: "CONTINUA A LA PÀGINA SEGÜENT, ESTARÀS MÉS A PROP DEL TEU OBJECTIU"

Comentarios

Albert Pou ha dicho que…
Potser el que succeia era una mena de virus contagiòs que fa que la gent cada cop llegeixi menys. Cada cop sigui més ignorant i cada cop estigui més satisfeta amb la ignorància. Un virus tal i com el gran Samarago descriu en el cas de la ceguera. Per cert, la peli que es basa en el llibre està força bé: A ciegas.

Entradas populares de este blog

Al partir

Arden