A no B

Des que som petits que no ens ensenyen a pensar amb lògica. Pensem que si, et diuen que dos objectes són antònims i quan penses, per exemple que fa sol, infereixes que no fa núvol, o que no plou! I viceversa. Perquè ens ensenyen que pluja és el contrari de sol.
Com veiem els contraris van més enllà d'això. De fet, si fa sol és menys probable que plogui, però pot fer sol i ploure alhora, i hi haurà d'haver núvols per força en aquest cas, tot i que segons en quina zona de la pluja et trobis, pot ser que el núvol no el tinguis a sobre, i el tinguin els del poble del costat.

Entre vida i mort, perquè hi hagi B hi ha d'haver hagut A, i A implica que B apareixerà, en aquest cas si són contraris perquè la presència d'un exclou a l'altre. Hi ha una seqüencialitat.

No volia dir molt ni poc, només volia treure a la superfície una de les maneres amb la qual ens ensenyen a relacionar conceptes, segons si són sinònims o si són antònims, i tot i així, simplificant la nostra manera de organitzar el llenguatge, també simplifiquen la nostra manera de pensar.

Si o no? (només teniu la possibilitat de respondre dicotòmicament)

Comentarios

Guasch ha dicho que…
No sé si aquest reduccionisme ve tant en funció de l'educació rebuda, o si tenim una tendència natural a simplificar la realitat de manera dicotòmica.

Els presocràtics deien que el món és una oposició de contraris: vida/mort... però, com deixes a entendre, molts antònims tenen una llarga graduació entremig.

Potser calen persones dicotòmiques al món perquè existeixin les que el relativitzin xD
9 de junio de 2010 a las 0:21
Moli ha dicho que…
Jejeje no se si calen, però va bé que hi siguin! Això segur!
9 de junio de 2010 a las 1:34
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más