Lost

En els 6 anys que segueixo la sèrie, encara mai havia parlat d'ella, i sembla sorprenent ja que la gent del meu entorn sap que m'encanta. Perquè ara?

Perquè s'ha acabat i sembla que el final ha suscitat certa polèmica. Molt mala crítica per part de la gent. A mi personalment m'ha costat, l'he vist 1 cop, hi reflexiones, la veus un segon cop, hi tornes a reflexionar i entens moltes coses. La gent s'ha deixat guiar per la fúria instantània dels últims 5 minuts del final, sense entendre tot el que han volgut transmetre. (No hi ha SPOILERS per la gent que vulgui veure la sèrie més endavant, no desvetllo res - complica la manera d'explicar-ho però ho intento).

Primer de tot, tenim molt que agraïr a aquesta història de la petita pantalla. Podem dir que ens ha convertit a tots en filòsofs, en entenedors i teoritzadors de la vida. Ens ha fet pensar el que no ha aconseguit l'escola, la televisió, les pel·lícules, ni molts llibres! Hem pensat perquè davant de tantes preguntes nosaltres ens hem creat les explicacions. Entrem i ens enganxem a la sèrie perquè busquem ciència i busquem raò. Busquem explicacions que encaixin amb la nostra manera de pensar, empírica i racional. Un 10!

La seva estructura a través de "flashbacks" o salts en el passat ens ha presentat els personatges d'una manera molt original. Hem pogut penetrar en l'intimitat de cada personatge coneguent el seu passat, i veure com cada "flashback" té una relació amb el que s'està visquent a la illa. Et canvia la manera de concebre la teva pròpia vida, comences a pensar en "flashbacks", comences a veure com les coses que dius o fas t'evoquen records del passat. Veiem qui som a través de qui vam ser. Relaciones el que ets amb el teu passat. A més, alimenta aquest morbo que tenim de conèixer l'interior dels personatges amb una tècnica que quasi diria que és literària! Un altre 10.

L'evolució dels personatges, com la illa suposa un renaixement per ells. Perdem la perspectiva d'una sèrie de Supervivents a lo Robinson Crusoe, perquè ens demostren que supervivents ho som tots, a fora i a dintre de la illa. Ningú s'escapa de la seva pròpia vida i de les seves pròpies desgràcies, això si, uns s'escapen al superar-les i altres queden atrapats.

Ara més centrat en el final, sembla que hi ha aspectes més fantàstics o impossibles que a la gent no li han acabat d'agradar. Com deia abans busquen que el públic aporti les seves explicacions, i ja ho van manifestar així. Llavors perquè esperes que el final et respongui tot allò que tu ja has respòs? A més, és impossible que no passin coses que creiem impossibles! També ens passen a la nostra vida.

Quan acabes el final i t'apareixen més preguntes que no tenen resposta, si et pares a pensar i transportes aquestes preguntes a la teva pròpia existència, trobaràs una resposta? Probablement no, si estas preguntant a la sèrie, l'orígen de l'orígen de l'orígen... com unes nines russes. No sabràs qui va ser el primer que va arribar a l'illa, i no ho demanis si tampoc pots saber qui va ser el primer en arribar al teu món. Nosaltres també tenim preguntes sense resposta. Lost ens ajuda també a que ens les puguem imaginar. Fem preguntes que equivalen als orígens de l'univers. Font de creativitat.

És com al llibre del Rei Merlí, que apareix curiosament quan se'l necessita, i a vegades quan no, esporàdicament i sense raò de ser. Però al final acaba desapareguent en un bosc de cristall, i ningú es pregunta quin és el seu orígen primer, i quin és l'orígen dels seus poders, i a on va a parar. Perquè creuen en la història. Amb Lost han volgut fer una cosa tant real, han donat unes coordenades a la illa, passa en la nostra època... ho volien fer real, i ho hem cregut real, però en realitat Lost ens parla de una metàfora de la realitat, una relativitat en la realitat, un plec. Ens parla de fe! I ens hem equivocat buscant realitat en Lost.

I no ho podem explicar tot. Però és igual perquè entres a mirar la sèrie buscant ciència i rào, i el que t'endús quan acabes de mirar-te-la és fe. Fe. I a la fe no cal buscar-li explicacions.

El final, al cap i a la fi és això. Conecta perfectament amb el que és l'inici, et dona una explicació a la última temporada, a perquè els flashbacks eren com eren, i el més important de tots i que ningú va escoltar: la atemporalitat. Veiem la vida com una seqüència recte, una línia on veiem el passat i inferim el futur. Lost va més enllà, salta del present al passat, del passat al present, del present al futur i juga amb totes les modalitats temporals fins que ens trenca l'esquema del temps i ens deixa "sense temps". No tothom ha pogut concebre aquest concepte (no és per anar de guays, és per els comentaris de la gent). És complicat però el fet que se'ns hagi presentat una escena amb un fil argumental, i que de cop el perdi... ens destrossa el sentit, ens sentim "Lost".

Penso que tot plegat estava molt ben pensat, el cicle, el fi, l'inici, i quan la gent diu que "era el final més fàcil", penso que no han analitzat com de complicat ha estat acabar a aquí, de fet, poc millor ho podien fer! Se'm va acudir una manera que podia haver estat millor, però si ho penses, tornem a caure al mateix joc de Lost: tornem a afegir la nostra opinió a la sèrie. Un altre cop juguen amb nosaltres i ens obliguen a donar les explicacions a nosaltres. De geni, ens han atrapat! Així que no només és un bon final, sinó que no podem tenir una idea objectiva de com podria ser millor. Tots el fariem millor, però alhora tots el fariem pitjor.

Paradoxal, juguen amb nosaltres, i ésser jugats ha estat un plaer de 6 breus anys. Felicitats!

I segur que m'he deixat coses per parlar. Si hi ha algú que ho vulgui discutir, es pot parlar en privat (per no desvetllar a la gent que encara l'hagi de veure).