Bis
Ara fer un concert és més fàcil que abans. I no ho dic per moltes de les coses que esteu pensant, i dic per una altra (de quina manera m'ho he muntat per anar directe al que jo volia parlar, i no embolican-me amb altres històries sobre els concerts... si és que... dominio del lenguaje)

Quan acaben els concerts, no acaben. La gent ja no marxa, perquè esperen el "bis". Ja forma com part de l'espectacle. Toquem 1 hora i mitja, que ens cridin el nom una estona, toquem 30 minuts més, que tornin a cridar i fem les dues últimes cançons. Es deuen dir.
Abans el "bis" era un recurs que el públic demanava quan havien gaudit d'un espectacle sensacional. Ara ens hem acostumat a que es faci, i no ens hem acostumant, en canvi, de veure només espectacles sensacionals. Perquè molta gent et podria dir això "jo és que només vaig a veure gent bona, i segur que fan "bis". També ho fa la gent dolenta.
Hem prostituit el bis, l'hem convertit en un complement de l'escenari, en una cançó més, en un recurs. Ja no és la petició del públic, tot i que el públic l'exigeixi per costum!
Tant és així que també ens hem conformat amb la música que ens sona, amb el grup que ens fan sentir i al seu concert et menjaràs el doble bis i l'hauràs de cridar i exigir-lo. Com si no tinguèssin pensat sortir igualment.

Em pregunto què passaria si de cop a un concert ningú demanés un bis. Tothom quedés callat. El grup què diria? "Hòstia, que no nos llaman... que hacemos?", "Salimos igual! Falta la mitad del concierto!". I potser ja no hi hauria públic.
No se perquè penso coses que no poden passar. Com si algún dia anés la música a sonar com abans...
Comentarios