Aneto teto
5:30 – Tenim la motxilla plena de barritas, gelatina de maduixa/cola energètica i fruits secs. Seran el menjar per tot el dia. Aigua. Sobretot aigua. Comencem a caminar.
7:00 – A mitja pujada fins el Portillón (la primera pujada) em cago. M’estic cagant. I cago. Em cago en l’Aneto. Poc desprès ja ens posem els grampons, ja trobem neu. Un dels companys fa el comentari que aquest any ha nevat molt. Que l’any que ell ho va fer no es van trobar neu fins molt més amunt. Un handicap més. A mitja pujada se’m desmonten els grampons. El company que me’ls ha deixat diu que els va comprar de “5ena mà”. Quina confiança. Tot i així, amb el piolet podem tirar bé.
A partir d’aquí les hores ja són difuses. Ja no hi ha ànims per mirar el rellotge, perquè el que és important és seguir caminant fins a dalt.
Arribem al Portillón, on dos homes ens fan una enquesta sobre l’equipament que portem. Ens veuen preparats, a tot el que pregunten diem que si. Cordes, arnés, mosquetons, menjar, aigua, grampons, piolet... tot en ordre. Som-hi. El company torna a comentar que ara comencem la glacera, però que l’any que ell ho va fer la glacera no començava fins molt més amunt. Seguim.
Parem una estona per menjar alguna cosa. Gelatina guarra de maduixa/cola. Maduxia/cola? Ni de conya té gust a res que s’assembli a la maduixa ni a la cola, ni a una barreja de ambdues. És el que hi ha, endins! Continuem.
Els grampons es segueixen desmontant, hem de fer varies parades per col·locar-los bé. Ens retrassa. Anàvem a bon ritme, no estàvem cansats, però ens força a parar. Finalment trobem una manera perquè aguantin. Ara podem seguir sense parar. La glacera té un altre handicap, si petines, caus, i si caus, mors. No és veu el final de la caiguda. Quan un dels companys s’atura i comença a explicar-me que he de fer si començo a caure, com clavar el piolet al terra perquè deixi de caure. M’espanto. Deixo de mirar avall.
Ja quasi estem al final al final de la glacera on comença la pujada final de gel. Un grup de gent ens diu que no es pot pujar, que hi ha molta boira, el gel està molt malament i patina, i que també s’han trobat a un altre grup de gent que l’ha pogut pujar i han dit que fer el Pas de Mahoma estava molt complicat. Ens mirem. Decidim continuar i comprovar-ho nosaltres mateixos, ens lliguem amb una corda entre nosaltres, com a Tintín el Tibet. Comença la pujada final.
Duríssim, camines amb el terra a la cara de la inclinació de la muntanya. Una mà amb un pal, l’altre clavant amb el piolet. Clavant els peus fort. Els grampons s’estan tornant a desmuntar. Hem de parar a mitja pujada i clavar-nos per no caure. Fem un apanyo per arribar fins a dalt. Arribem a dalt de la pujada i per fi veiem on es fa el Pas de Mahoma, encara no veiem el pic.
Deixem el pes innecessari, piolet, grampons i altres. El que queda només és una pujada de roca.
Un cop a dalt, ara si, veiem un tros de la creu del pic, però abans... EL PAS DE MAHOMA!
És d’aquelles coses de les quals molta gent et parla, i ho relacionen molt amb la paraula “muerte” així que les impressions que et fas no són molt positives. Un cop el veus ho entens. Muerte. Un error és muerte. Muerte. La gran pregunta “què faig?”. Hem arribat fins als 3.370, ara no ens podem tirar enrere.
Mig tremolant de por, intentant no mirar avall, preguntant als companys com cony posar les cames per aquells trossos de roca. “Com un cavall!”. Com un cavall? Seguim agafats amb la corda, segurament per la insistència que vaig tenir jo a sentir-me més segur.
Una estona desprès , finalment! 3404. L’Aneto és nostre. La foto, mirar el paisatge. Quina puta merda! Tot en boira. Portem des de les 5:30 caminant per arribar a aquí dalt i no veure res de res! A dalt, escrit en una pedra hi havia un "Your mind is the only limit" i "Keep the dream alive".
Són la 13:00 i toca començar a baixar per arribar a una hora raonable.
Si la gent parla de lo complicat que és pujar, la gent es va oblidar de la baixada. Els grampons rebenten definitivament i baixar la glacera amb botes és un “suïcidi” havia comentat un dels companys mentre pujàvem. Però ara ens trobàvem en la situació que havíem de fer-ho per força. Més d’una patinada però clavant piolet la cosa no anava a més. Si la pujada feia impressió, baixar-la...
Finalment passem la glacera, s’està fent tard. Som dels últims que estem per la muntanya. Parem una estona a el Portillón a menjar més. La gelatina que no té gust a el que diu que té comença a no ser tant desagradable. T’acostumes a menjar-te qualsevol merda, el que dona molt de què pensar.
Ja veiem el refugi,
Arribem per fi a les 19:45 a baix. Posem els peus a l’aigua congelada que baixa de la neu de l’Aneto, mai havia sentit res tant dolorós i plaent alhora. Una contradicció sensorial que no era suportable massa estona, perquè el cos acabava decidint que allò era dolorós.
Decidim anar a deixar les coses a la tenda. Trobem una nota de la Policia “No se puede acampar de 8h a 20h, si al mediodia no se han retirado las pertenéncias procederemos a efectuar una sanción econòmica”. Escrita en un full de llibreta de quadrets i ni tant sols enganxat amb “celo”. Han perdut el poc glamur que els quedava.
Tornava el mateix fred amb el que havíem començat al matí. Ho havíem aconseguit.
L’ésser humà és capaç de tot.
Comentarios