Recordando...

Quan neteges una habitació i la ordenes pot passar qualsevol cosa.

Quan l'has netejat poc habitualment està bruta, però quan no l'has ordenat mai, pots trobar-te amb qualsevol cosa.

És un exercisi, una depuració, un "Regreso al Pasado", un trobar-te amb tot allò que tu eres i has deixat de ser o encara ets. Un trobar-te amb tot allò que formava part de tu encara que no fossis tu mateix, un llistat de coses interminables i reals. Molt reals, o eren reals. Nostàlgia?

Aquella etiqueta dels guants i la bufanda que em va regalar a la exparella un Nadal fred, i en ella hi va deixar escrit amb determinació quina era l'elecció que ella havia fet en la seva vida, i que allò em pogués abrigar.

Aquelles postals que m'havien regalat i mai havia sapigut on posar i estaven escampades per sota muntanyes de papers.

Algunes d'aquelles fulles de respostes d'exàmens, 10 per any, i totes les que vaig trobar aprovades, segur. L'única suspesa la vaig esborrar del mapa encara que mai va sortir de la memòria.

Un sobre amb un dibuix d'un home amb 4 celles, un turc que ens explicava com de "duradero era la piel de cordero" i el record de com maxacava una jaqueta de pell bona em va fer riure.

En aquest mateix paper, el joc que vam estar aguantant durant la nostra estada a Turquia amb els companys d'universitat en el què utilitzavem paraules lascives com "prostitució infantil consentida", "desgarre prostàtic", "tumor oculorenal", "té de kalamar" i perquè no dir-ho "m'agrada que se'm masturbin a sobre". Salvatge

Una foto amb el meu millor amic, presa feia uns 7 anys, sense més, no se perquè al girar-la pensava que hi trobaria alguna cosa escrita. A prop de la fotografia, un record que tenia molt a veure amb ella, un paper amb el menú que vam menjar aquell dia, recordant la boda del seu germà.

Una conversa escrita en paper, jo amb el meu company de pis, una absurditat. Buscàvem el nom d'un poble que no recordàvem i vam trucar a algú perquè ens el diés, tota una Odissea però al final vam saber quin nom era, i no tenia res a veure amb el que estavem parlant.

Ell ja no viu aquí, va marxar fa uns anys. Eren bons moments.

Pentagrames de música més recents, aquells que vaig guardar i mai vaig arribar a tocar.

Una foto de "Lost", posada feia molts anys, en aquells moments en què a la gent li sonava però només et sabien dir "illa, misteri". I amb una xinxeta clavada al costat, una etiqueta d'una samarreta de Lost. Crec que mai me la vaig posar massa.

Una funda de plàstic amb unes quantes poesies que vaig escriure i que mai vaig enviar, coses que havia preparat i que mai es van dur a terme. No són projectes inacabats, eren projectes acabats però que no es van poder arribar a fer. Com escriure un llibre i no publicar-lo. Quin era l'objectiu inicial?

Un llistat de post-its amb recordatoris que havia de fer, "si visita", "si he quedat amb...", tot de coses per recordar-me, que si les coses no van anar malament, ho vaig recordar i ho vaig fer tot.

I muntanyes de records dels últims anys, records petits però de grans moments. Records que es tornaven a evocar en la meva memòria i es feien presents.

Records que tornaven a fer sentir. Però al cap i a la fi records per llençar, records per enviar directament a la basura. Records en els quals en una habitació ordenada no podrien estar, no hi podrien cabre. Records que ocupen espai que han d'ocupar altres records.

Paperassa, tickets, fulls buits... algunes coses seran dignes de guardar, altres han fet la seva funció, altres han passat de records a emocions. Ha estat el seu procés i l'última forma de la seva existéncia al meu univers.

I no només els recors. Els mobles, i fora el sofà, i fora les calaixeres de sobre l'armari que mai havien estat omplertes! A la hoguera! El crematori! A abandonar-los a les escombraries!

I de cop, un últim record, aquell per el qual no havia utilitzat més les calaixeres de sobre l'armari:

Perquè estaven trencades. I al baixar-les, un calaix cau al meu cap. I tot es tornà fosc...

Una hora més tard em desperto a l'Hospital, em comencen a mirar els ulls amb una llanterna i a fer-me pregunta. Nom, edat, lloc... recordava absolutament tot. El xequeig superat. Receptes i repòs. Cap problema.

Per uns moments començo a relacionar... perquè m'havia caigut el calaix? Per imprudència? O era un avís diví de que no havia de llençar aquells records, que era important conservar-los?. "Mare... la bossa on havia posat tots els papers i altres històries", "No et preocupis ho he llençat mentres venia l'ambulància".

Les mares si són divines.

I feliç aniversari