La Re-vo-Lu-Cióng

"Tampoc sembla que els polítics sàpiguen moure's bé"

Últimament s'està enfonsant el moviment que va nèixer un 15 de M.
El moviment és fluix? Bé, no és la crema però qui l'està enfonsant són els medis. Els medis de comunicació estan ja interessats en eliminar-lo i decideixen desaprovar-lo amb els petits moviments que han fet.

Al principi tothom molt content, el poble lluita i anem a "felicitar-a-els-lluitadors-i-diguem-que-som-crítics-amb-la-nostra-societat", però estem cagats d'un canvi de veritat, així que quan la cosa es debilita (en nombre de gent) però comença a empendre actuacions tot perilla, i no anem a liar la troca, no sigui que pugui funcionar i la gent visqui contenta. I es torna a posar tot a favor de la política que és democràtica de veritat. No fos que es passessin de crítics i comencessin a donar una imatge massa "progre". En fi...

Si és cert que no som ni politólegs, ni economistes, i tot està una mica a l'aire, no sabem quins son els moviments correctes, però tampoc existeix la resposta a enlloc. Tampoc sembla que els polítics sàpiguen moure's bé, o quan ho saben se'ls veu el plumero que ho camuflen perquè saben que no ens agradarà. No som experts però som pretenciosos i volem fer una cosa experta. És una debilitat, al cap i a la fi.

Partim d'una ideologia, volem uns drets i denunciem allò que va en contra de la nostra ideologia i dels nostres drets. Una errada va ser buscar culpables i noms concrets en les repressions policials, perquè al cap i a la fi són les fulles de l'arbre, són un símptome. El que es lluita són arrels, o un tronc més aviat. Arrencar fulles no serveix de res, anem a una cosa més abstracta, que no es veu i que queda tapada.

Els medis de comunicació buscaven algú que parlés, però aquesta mateixa abstracció del moviment ens impedia parlar, perquè les idees eren difuses. Faltava comunicació amb els polítics, tenir una orella i una boca. Sense veu als medis no es podria aconseguir. Falta una veu, sense nom propi, pero una veu que parli per totes perquè si no no s'avança, i el temps juga en contra.

Sabem el que no volem, però costa trobar allò que es vol. On són ara els experts? Els que predicaven teories del canvi? On són els teòrics? On és el coneixement? Tenim el més improtant, força i voluntat.

Però ens falta alhora el més important. Empenta, coherència, i una base sòlida. Però vaja, el mateix sistema contra el que lluitem ens ha impedit saber on era.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más