L'humil fracàs
"Perquè estava tot el temps atropellant a iaies?"
Si se'm permet el luxe, fujo una entrada de la fantasia innegociable de moltes de les entrades anteriors per centrar-nos en un tema autobiogràfic, sense cap mena d'interès per part de ningú, però l'autor del blog és el que decideix del que es parla i ell mateix pot ser subjecte i objecte de la mateixa entrada.
En aquest cas he fracassat. Estrepitosament. Però el meu escut d'excuses és tant ben justificat que enlloc d'un fracàs sembla una conseqüència inevitable. Però sent evitable com n'era, és un absolut fracàs:
No vull avorrir molt amb el tema, però el fracàs ve de mesos enrere, quan matriculat com estava a una carrera de tardes, assistia a les classes dels matins per qüestions laborals. Vaig demanar un canvi de grup però no se'm va respondre fins a última hora i se'm va denegar. Amb lo qual va canviar pràcticament tot allò que jo tenia preparat, havent de renunciar als 2 primers exàmens per poder fer la resta. Fins aquí... bé.
Segona part, actualment. Un increment en el meu horari laboral ha reduït dràsticament les hores a les quals puc estudiar, resultat? 2 exàmens als quals he renunciat.
I està molt bé, i tinc una feina molt dura, treballo de nits, i de dies, i de tardes, i tinc un màster que si més no porta feina, i porto un Cau al qual pràcticament no vaig. I tinc mil històries per explicar de com difícil m'és per a mi aconseguir aquesta fita.
Parant una mica més d'atenció als fets reals, no era tant difícil, només era posar-hi l'esforç degut, el temps degut. Temps del qual disposava i no m'he utilitzat. Perquè estava cansat? Perquè tenia ganes de masturbar-me com un micu? Perquè estava perdent el temps atropellant iaies? Tot és servible, però res ho és.
Hauria d'haver fet el que tocava, podia fer-ho i no he pogut superar les adversitats, i és important que fossin adversitats i no impossibilitats. És un fracàs absolut, el més gran de la meva vida. Em servirà de lliçó de cares al proper any. M'he estat queixant sense parar de "buff quanta feina", "buff no tinc temps", buff i buff i buffa i buffalla i buffallo!
Prou d'aquest victimisme! És difícil? PUES TE JODES Y BAILAS! Ja que ho has escollit tu, sabies a lo que venies, i si no ho sabies mal vist per part teva, i si ho sabies i no has passat la prova, és que has fracassat. I no passa res, canvia el xip, poc a poc, encara em banyo una mica més en la merda del "no tinc temps" i del "vaig de cul", que mai serà mentida però sempre em farà més dèbil.
Lliçó apresa, espero demostrar-ho i demostrar-m'ho.
Comentarios
No me gusta esta autoflagelación, no por victimismo, sino porque no es sana.
Y de tú a tú, odio recurrir a estos datos, pero ya has visto los resultados del resto, trabaje, haga otra carrera, etc., han sido bastante pobres (por número de suspensos o por notas mediocres sin más).
Cruel ajusticionamiento en toda regla.
Las horas dormidas que podrían haber sido leídas, las horas en bares que podrían haber sido resumidas.
Horas que ya no se pueden recuperar. No es victimismo, es lo que ha pasado.
En cuanto al comentario que haces de las horas dormidas que podrían haber sido leídas, si es literal, no te preocupes, ya vendrán horas leídas que deberían ser dormidas :)
Així que a descansar i, perque no?, a canviar alguna cosa de cara a l'any que ve... ;)
El problema reside en el tema límites. Creías que podías con todo, y no era así.
Si el "fracàs" et sembla desastròs, a mi la incapacitat em sembla molt pitjor. Prefereixo equivocar-me que posar-me límits. Podia haver-ho fet molt millor.
Sabem que no ho he fet, però en cap moment hi ha hagut una demostració de límits en tot això. No sabem si fent les coses de manera diferent, hagués pogut. I jo crec que si.