No ser-hi
No hi sóc.
Jo ja fa temps que no hi sóc. No hi sóc, he marxat, no ho se a on, però no sóc a aquí. No sóc a aquí amb tu, amb tothom i la resta. Jo senzillament ja no hi sóc.
El problema important d'arrel és que no se a on sóc. No ser a aquí tampoc és un problema, perquè moltes vegades aprendre a marxar d'un lloc és una verdadera i autèntica virtud. Però jo és que no se a on sóc ni com hi he arribat, ni se com vaig deixar de ser a aquí.
No se a on sóc i a més a més no se com veure les senyals per trobar el nord. No trobo les senyals per orientar-me perquè no conec res del lloc a on estic.
Tampoc se com indicar-li a algú perquè em vingui a buscar, per dir a algú "ep, m'he perdut i m'he quedat per aquí atrapat, que podries donar-me un cop de mà i treure'm d'aquest forat?". No tinc res per fer senyals de fum ni cap bengala, ni res de res. Estic nu.
O aprenc a orientar-me o espero que de casualitat passi algún caminant, d'aquest que fan camí al caminar, i em trobi. O aprenc a sortir d'aquí o que algú m'ajudi a escapar-me.
O em quedaré alimentant-me de mi mateix, començant per un braç i desprès per la cama contrària... i així mica en mica fins que em vagi menjant a mi mateix i no en quedi res. Fins que la boca es comenci a mossegar a ella mateixa i calli.
Potser si hagués començat a menjar-me el meu cervell, hagués estat més fàcil trobar la manera de sortir d'aquí.
Algú té una llanterna?
Comentarios
Jo tampoc sé ben bé on sóc. Si encara estic allà, si ja estic aquí, si mai vaig marxar d'aquí o si em vaig perdre (o matar) pel camí de tornada...
Com diuen els Red Hot Chili Peppers, "let's go get lost"
Fa temps que no estas on sempre, però crec que algun dia no garie llunyà hi veuràs llum.
És fàcil acostumar-se a que una persona sempre hi hagi de ser, sempre estigui allà quan calgui, i quan marxa enfadar-se perquè no ha tornat. A vegades la gent marxa, i per més que la reclamin, si ningú la va a buscar no torna.
m'agradat l'escrit ;)
I mai sabrem qui ets, llàstima!
Potser em veus però no sóc jo, no sóc el que conèixes...no conèixo el que sóc.
He marxat, m'allunyo més i més, però encara em veus, i encara creus conèixem...i quan em mires, en un instant crec saber qui sóc, la desconnexió permanent del meu cor i la meva ment desapareix i em quedo...i em convenço que és el millor.
Torno a ser-hi...però no sóc jo...jo ja fa temps que no hi sóc.
Aprendre a marxar d'un lloc, en la forma i en el moment, és indubtablement la veritable i autèntica virtud.