Blog bleed
El blog sagna (que no sangra, com es diu habitualment).
Té una ferida, un tall, un trau profund i fa temps que li va sagnant a poc a poc. Ell diu "no, no pasa res, el metge m'ha dit que en uns dies es tancaria (que no tencaria, com es diu habitualment).
L'avui, l'ara i la immediatesa s'han ajuntat per vèncer un dels nostres grans companys, un que ens permetia tenir un blog de notes (ara si, és bloc) a la xarxa consultable per a tots els nostres contactes i amb una facilitat per a compartir allò que un diu i pensa.
Tot i el punt vanitòs que es pugui considerar al fet d'escriure per compartir, la majoria de gent escriu per compartir, l'altre és que es pugui compartir o que la gent s'ho miri o no. Però la qüestió és que la gent no s'ho mira, la gent no ho comparteix.
Ara es fan "tweets" perquè en una frase de 140 caràcters (si no m'equivoco), es pot dir el mateix que en una pàgina. Ara es miren vídeos al youtube de 5 minuts perquè els de 60 "ja els miraré quan estigui a casa". S'escriu al facebook perquè el messenger implicaria tenir una conversa d'una hora. S'escriu al Whatsap (si s'escriu així) perquè una trucada és lenta i costosa.
I un blog no és pràctic. Només és pràctic per el que era pràctic fins ara. No és pràctic per el que vol llegir ni és pràctic per el que vol escriure. Un blog és un blog, i la gent ja no vol blogs perquè hi ha coses que satisfàn més ràpid. Perquè buscar parella i convidar-la a sopar si tinc un consolador que em rebenta el forat del cul en 2 segons?
En l'època de "el senzill és millor", el blog ha resultat ferit. No perquè no resulti simple, de fet ho és molt, però resulta que quan semblava que les coses no es podien posar més fàcils, la ment humana ens sorprèn i busca el camí més ràpid per arribar al seu objectiu: la felicitat, per molt estúpida que en resulti.
Així que mentre la gent es llança (que no llença com alguns pensen) del "Costa Concordia" de l'escriptura (el Titanic ja fa molt que es va enfonsar), la gent cada cop s'apuja amb més facilitat al "simulador de creuers".
Al final no haurem de fer res, però intentarem seguir una mica en contra, lo just perquè ens diguin crítics, però no massa perquè ens diguin revolucionaris (o altrament dit en l'època de l'ara i l'avui: indignats).
En fi.
Té una ferida, un tall, un trau profund i fa temps que li va sagnant a poc a poc. Ell diu "no, no pasa res, el metge m'ha dit que en uns dies es tancaria (que no tencaria, com es diu habitualment).
L'avui, l'ara i la immediatesa s'han ajuntat per vèncer un dels nostres grans companys, un que ens permetia tenir un blog de notes (ara si, és bloc) a la xarxa consultable per a tots els nostres contactes i amb una facilitat per a compartir allò que un diu i pensa.
Tot i el punt vanitòs que es pugui considerar al fet d'escriure per compartir, la majoria de gent escriu per compartir, l'altre és que es pugui compartir o que la gent s'ho miri o no. Però la qüestió és que la gent no s'ho mira, la gent no ho comparteix.
Ara es fan "tweets" perquè en una frase de 140 caràcters (si no m'equivoco), es pot dir el mateix que en una pàgina. Ara es miren vídeos al youtube de 5 minuts perquè els de 60 "ja els miraré quan estigui a casa". S'escriu al facebook perquè el messenger implicaria tenir una conversa d'una hora. S'escriu al Whatsap (si s'escriu així) perquè una trucada és lenta i costosa.
I un blog no és pràctic. Només és pràctic per el que era pràctic fins ara. No és pràctic per el que vol llegir ni és pràctic per el que vol escriure. Un blog és un blog, i la gent ja no vol blogs perquè hi ha coses que satisfàn més ràpid. Perquè buscar parella i convidar-la a sopar si tinc un consolador que em rebenta el forat del cul en 2 segons?
En l'època de "el senzill és millor", el blog ha resultat ferit. No perquè no resulti simple, de fet ho és molt, però resulta que quan semblava que les coses no es podien posar més fàcils, la ment humana ens sorprèn i busca el camí més ràpid per arribar al seu objectiu: la felicitat, per molt estúpida que en resulti.
Així que mentre la gent es llança (que no llença com alguns pensen) del "Costa Concordia" de l'escriptura (el Titanic ja fa molt que es va enfonsar), la gent cada cop s'apuja amb més facilitat al "simulador de creuers".
Al final no haurem de fer res, però intentarem seguir una mica en contra, lo just perquè ens diguin crítics, però no massa perquè ens diguin revolucionaris (o altrament dit en l'època de l'ara i l'avui: indignats).
En fi.
Comentarios
Ánimo Eduard!
entenc la teva preocupació i "indignació" per els blogs ferits, pero he de dir k jo (no se si sere una excepció de les que konfirma la norma) tink whatsapp, face... i em segueixen agraden les trukades k duren el temps necessar, els blogs k expliken koses k penses i sents...
anim les ferides es curen...
m'agrada l'escrit ;)
Els avenços tecnològics en part ens promouen els impulsos, perquè ho tenim tot a l'abast al moment, i ens maten l'autocontrol (entre altres formes, rebutjar un plaer immediat per un molt més gratificant al cap de temps i esforç).
Però som les persones les q decidim fer-li aquest ús. Per molt temptador que sigui el mínim esforç, no podem culpar a la tecnologia més que a nosaltres mateixos.