El despertar de Gaia

20 anys de recerca del famós tresor dels setze mars. Per fi davant meu el lloc on va ser enterrat. La primera palada per desenterrar-lo i em venen al cap les mil històries per les que he passat. La dotzena palada, les persones que he perdut pel camí, vintena palada, la dona i la filla. Trenta palades. Esbufecs, glop d’aigua. Quaranta palades i toco fusta. A dins, una carta: “Mai l’esforç impedeix la fortuna”.

... que tot el que t’he dit avui era veritat. És veritat que t’he vist bé, que feies bona cara i que t’havies aprimat molt. Era veritat quan deia que se’t veia realment bé, i ho repetia un altre cop més a poc a poc i amb un to de veu més alt, com si amb les dues primeres vegades no n’hi hagués hagut prou. Una cosa que no he pogut dir i que per dintre he pensat desprès de fer-nos dos petons és que se’t veia feliç, feliç com no t’havia vist mai. Com no t’havia vist mai amb mi. És veritat que me’n alegrava de que tot t’anés tant bé, que tinguessis nova feina, que et paguessin més i que per aquest motiu tornaves a passejar i viure per la ciutat, la nostra ciutat, la que ens va veure agafats de la mà i la que ens va sentir cridar. La ciutat que ens va fer estimar-nos. La mateixa puta ciutat que ens va separar i es va tornar més grisa que mai, fins avui. M’he alegrat molt de que per fi poguessis reconèixer que vas necessitar fugir d’aquí i trobar un lloc nou, allò que mai em va...

Com el fil de llum que creua l’horitzó, filant un teixit de pentagrames, bolcats en una simfonia clàssica composada amb clau de sol, la clau que obre les portes d’una terra sembrada amb els colors d’un solstici d’estiu, els colors d’agafar embranzida per saltar al buit amb el vent recolzant el fulgor de la nostra mirada, somnis d’un mar de pestanyes en la barca del temps. Això sóc quan et beso.

(Música para escuchar durante el cuento, antes, después, mañana, en cualquier momento) Estaba sentado en el banco del parque con la espalda encorvada hacia adelante. Apoyaba los antebrazos en sus piernas y miraba recto hacia un horizonte inexistente, rumiativo. Iba bien vestido aunque un poco descamisado: pantalón con americana gris oscuro, una camisa de un gris más claro, y una corbata plateada con rayas negras. Vestía como su ánimo, como el día. Tenía la camisa por fuera del pantalón y no se veía si llevaba cinturón o no, pero a juzgar por su aspecto, probablemente lo llevase. Anselmo tenía cuarenta años, pero aparentaba más. Su pelo y sus arrugas daban fe de ello. Tenía el pelo canoso aunque poblado y las arrugas en las mejillas le daban inevitablemente un aspecto taciturno en su cara. Aunque tenía un aire cómico, le quedaba compensado por las arrugas horizontales de la frente que le daban un semblante serio. El global, y precisamente en ese instante mostraba una persona tri...

Diu així la curiosa història d’un ós panda i del seu company calamar, que de tant llarga, trepidant i emocionant, em resulta difícil fer un resum que no perdi el mínim detall. És cosa habitual en un narrador català que al començar la història curiosa de l’ós panda i el seu amic calamar, revesteix tant la introducció amb comentaris innecessaris, prescindibles i  buits de tota rellevància, que quan arriba al final, encara no ha començat.

Definitivamente podía apreciar algo diferente. O eso me parecía a mí. Hacía largo tiempo que no pasaba por los entrelazados túneles subterráneos de Barcelona en las horas en las que la noche impone. Seguramente años, más de diez. Tampoco valía la pena preguntarse por qué. La nocturnidad me atraía a sitios tan diversos que jamás imaginé que volvería donde me encontraba en ese momento. ¡Qué diferente me parecía el mismo camino cuando reinaba el sol en la calle! Resultaba curioso, ya que la iluminación era la misma que por la mañana, y no había ranura posible por la que la luz o la oscuridad pudieran dar pista de sus pasos. Aún así tenía un aspecto más lúgubre que de costumbre. Pudiese ser por el espacio que había entre las personas que de centímetros había pasado a metros. Pudiese ser. Un escalofrío recorrió mi espalda. Cuanto ansiaba en ese momento poder salir al exterior y fumar una calada del tabaco de pipa venezolano que había comprado esa misma tarde para poder sentir que re...

75 són les paraules que tinc per dir-te que travessaria 65 fronteres i creuaria 61 mars per arribar allà on ets tu. Ni 52 dracs ferotges podrien barrar-me el pas, perquè amb 43 estocades en tindria prou per fer-los fugir espavorits, de la sang en brotarien 31 roses per tu. De les 24 hores que té el dia, 18 les passaria abraçat al teu costat; la resta per poder-te fer petons, ni que fos 1.