Et volia dir...

... que tot el que t’he dit avui era veritat. És veritat que t’he vist bé, que feies bona cara i que t’havies aprimat molt. Era veritat quan deia que se’t veia realment bé, i ho repetia un altre cop més a poc a poc i amb un to de veu més alt, com si amb les dues primeres vegades no n’hi hagués hagut prou.

Una cosa que no he pogut dir i que per dintre he pensat desprès de fer-nos dos petons és que se’t veia feliç, feliç com no t’havia vist mai. Com no t’havia vist mai amb mi.

És veritat que me’n alegrava de que tot t’anés tant bé, que tinguessis nova feina, que et paguessin més i que per aquest motiu tornaves a passejar i viure per la ciutat, la nostra ciutat, la que ens va veure agafats de la mà i la que ens va sentir cridar. La ciutat que ens va fer estimar-nos. La mateixa puta ciutat que ens va separar i es va tornar més grisa que mai, fins avui.

M’he alegrat molt de que per fi poguessis reconèixer que vas necessitar fugir d’aquí i trobar un lloc nou, allò que mai em vas poder dir, saber que ho vas fer sense saber exactament què et feia fora però que et va anar bé. Jo sempre vaig veure com la ciutat et podria i t’ofegava. Masses edificis tapaven el sol i masses cotxes que no et deixaven respirar, i tu, Nona, tu eres com una flor delicada en un parc poc fèrtil de Barcelona.

I no puc deixar de pensar en que t’he vist tant bé. Quan pensava si preguntar-te (o no) si estaves amb algú, t’has tocat el cabell d’aquella manera tant particular i juganera que només tu saps fer, com si te’l volguessis posar per darrera l’orella però passant el cabell pel costat i deixant-lo anar, i així tornant a la seva posició original desprès de gronxar-se i acaronar la teva galta.

No et podia dir que havies estat present tant sovint a la meva vida en les cançons de Bob Dylan, a les de Joan Baez, a les balades més comercials de Bon Jovi i en tantes altres cançons que parlen d’aquell amor que ja s’ha fos. En aquell vell i nou “Like a Rolling Stone” que tocàvem junts a la Ciutadella, i jo a vegades cantava amb tu i fèiem “l’estribillo” plegats, i a vegades havia de parar per poder escoltar-te bé, em quedava absort  i tu em donaves un cop a l’espatlla, com volent-me dir que cantés, em miraves de costat i somreies. Jo perdia un acord i et deia que no ho feia bé, que preferia tocar, tu no perdies el ritme de la cançó i seguies cantant, intercalaves un “no siguis tonto” entre estrofes, tornaves a somriure i a mirar al cel, a balancejar-te de costat, semblaves allà realment feliç, i jo et mirava, callava i tocava.

Et volia dir i no t’he dit que hi havia tantes coses més que pensava en aquells tres minuts i que també eren veritat. No t’ho he pogut dir perquè ja no és el moment de dir-les, ja és massa tard. Perquè no hauria de dir-les, ens haguessin provocat llàgrimes innecessàries, i quan estàvem junts ens acabàvem deixant els ulls secs. Perquè no he tingut mai el valor necessari per dir-te-les.

Et volia dir que sovint apareixies en records espontanis i involuntaris en moments en els que baixava la guàrdia, records com aquell concert d’artista desconegut i de bar barat que ens va mirar i ens va trobar tant encantadors i que ens va dedicar la cançó. Que aquella nit vam fer l’amor. Que follar i les nits eren quasi el mateix, alguns matins amb la persiana mig baixada també ens convidava a despullar-nos, una banyera d’aigua tèbia, cuinar plats inventats per nosaltres els diumenges al migdia ben tard...

Et volia dir que ja no bec. Bé, alguna cervesa esporàdica en alguna celebració important. Però ja no bec com ho feia abans, com ho fèiem abans. Ja no bec tant com per no poder recordar allò que vaig dir i quant ens vam ferir. Ja no bec d'aquella manera, i això és una cosa que també et volia dir, que ja no sóc aquell que s'enfonsava i que només podia surar amb una ampolla buida.

Et volia dir tantes coses i tant importants en tant poc temps que he sigut incapaç de començar, perquè no hagués acabat, i lo nostre, Nona, ja fa temps que és mort i enterrat, lo nostre va ser una frase que no va necessitar punt i final perquè la última lletra de la frase era suficient per si mateixa.

Per ella no et preocupis si parlem una mica més de tres minuts, quan acabem em preguntarà que com ha anat i com t’he vist. Jo li respondré que “bé”, que t’he vist canviada i poc més. Ens allunyarem agafats per la cintura i ens mirarem, i esperarem uns trenta segons quan ja haguem girat cantonada per fer-nos un petó, un que em tornarà a la meva vida real, normal, en la que ja no hi ets.

I jo tampoc.