Tiempo al miento

El temps ho curarà, el temps ho dirà, necessites temps per canviar, tiempo al tiempo.

El temps no fa res, només passa de llarg mentres esperes que faci alguna cosa per tu, el temps no és ningú que t'ajuda, tu t'ajudes a tu mateix fent coses diferents. Parlar de temps és una estupidesa.

El temps no farà canviar les coses, i menys els sentiments per una persona, simplement et farà "oblidar". El temps no et fa canviar la visió que tenies, només te la farà oblidar i quan et tornis a creuar amb aquesta persona poden passar dues coses:

1- Que aquest sentiment no s'hagi oblidat del tot i torni a crèixer. Llavors és quan es pensa "vaja, encara no l'he oblidat, he d'estar més lluny seu i així hi deixarè de pensar".

2- Que hagis oblidat aquest sentiment i que pugui ser absurd crear-ne un de nou (diguem-ne amistat), ja sigui per por a tornar a sentir més o perquè ja no tingui cap sentit crear un nou vincle si el que existia ha desaparegut i no en tenim necessitat.

En tots 2 casos em semblen d'una il·lògica humana aplastant. És el que fem, però és realment el que hem de fer? Un procés passiu antimemorístic? No seria en tot cas més senzill actuar per a realitzar el canvi desitjat? No és més senzill no deixar-se trepitjar pel temps?

Proposo transformar voluntàriament el sentiment, si d'una parella en vols fer una amiga, més que fer un "reset" al sentiment i optar a poques possibilitats de començar un sentiment nou desprès d'oblidar l'amor, no seria millor anar a fer cafés cada tarda amb la persona en qüestió perquè es transformi l'afecte?

Després d'aquesta teoria, a molta gent li va resultar descabellada i em van argumentar que "el temps era necessari per veure les coses des d'un punt de vista diferent, i que transformar un sentiment no funciona", vaig buscar (o la informació em va trobar a mi) en diferents postures què se'n parlava de les emocions, així vaig trobar dues concepcions totalment oposades, tals com són la ciència i la societat i en vaig trobar aquestes conclusions:

- Psicologia social: El tiempo no cura todas las heridas, el tiempo no suaviza la intensidad de una emoción, la repetición del hecho que nos produce esa emoción si (que també explica el fet del desenamorament quan per repetició continuada de l'emoció es perd)

- Psicologia fisiològica i psicologia de la conducta: En aquest aspecte comentaré 3 conceptes que em semblen importants; 1-L'habituació: Presentar repetidament un estímul inofensiu provoca una disminució d'intensitat del estímul mencionat (com he parlat abans en podriem dir el desenamorament per rutina); 2-Durant el record es tornen a activar àrees de l'escorça cerebral que van estar actives quan vam adquirir l'informació (aquí s'explica com el fet de tornar a veure una persona desprès de molt de temps es tornen a activar les mateixes àrees del cervell que l'última vegada que la vam veure); 3-Extinció: Després de tenir un record emmagatzemat es presenta l'estímul de manera continuada (o sigui les persones es segueixen veient) però sense cap associació evident (sense petonets ni històries) es deixa d'associar un estímul amb l'altre (per tant s'abandona l'idea de relació)

Així perquè no abandonem la creença estúpida de que el temps ho cura tot, i deixem de fer l'idiota perdent el temps mentres deixem que les coses canviin, enlloc de canviar-les per nosaltres mateixos.

Però fer coses sempre es més difícil que no fer-les. L'ignorància va de boca en boca.

Així ens va. Contem amb el temps, quants dies queden per, quants minuts arribem tard, quant segons tarda en, quants anys té, quants mesos fa que no. Enlloc de quantes vegades ha somrigut, perquè ha arribat tard, com ha sigut. Vivim tancats en un rellotge de sorra, vivim amb un ull clavat a la broca del "quan falta" i hem digitalitzat el nostre esperit perquè poguem calcular exactament quan falta perquè ens poguem tencar a una puta caixa de fusta.

Tempus fugit stupid.