Democràcia

"Pretty Woman és la democràcia!"

La gent et sol tirar en cara que quan decideixes no votar, també perds el teu vot a la queixa. Sense voler entendre que justament la pretenció del no votar és la queixa. Tornem amb el tema del vot en blanc, però cadascú es queixa a la seva manera, i el vot en blanc és pro-sistema anti-partits, mentre que no votar és antisistema.

Sense radicalismes i sense destrossar faroles com punkys, simplement no m'agrada la democràcia, és una prostituta molt cara i encantadora. Pretty Woman és la democràcia!

Altra gent em diria que si preferiria sistemes com els que hi han hagut anteriorment, que no votar és l'acceptació incondicional de qualsevol altre sistema, acceptar que hi pugui haver una nova dictadura, i com n'és de fort aixo per tots aquells que han mort i lluitat per arribar fins on estem.

Per tots aquells que estan morint i lluitant per arribar fins on som nosaltres...

De cap manera, no és aquesta acceptació. Sovint la democràcia i els demòcrates pequen amb arrogància utilitzant aquest tipus d'arguments com "tots els que han mort in the name of...", perquè és el que fa la democràcia, genera aquest benestar base, una comoditat, no un convenciment absolut.

La democràcia no és el sofà de pell que no canviaràs mai, sinó un sofà d'Ikea que s'ha muntat a mà per gent com tu i que és molt millorable.

Part d'aquesta arrogància de la democràcia s'ha convertit en un col·lonialisme modern, un col·lonialisme polític i ens alegrem veient com paísos salvatges i incults estan "civilitzant-se" i estan demanant la democràcia. És un orgull per nosaltres

Tot plegat ens anul·la la nostra capacitat d'indignació, de mantenir-nos calmats, de no poder dir a crits que una cosa no ens agrada i que se'ns escolt i de veritat. De limitar-nos a queixar-nos de partits corruptes i polítics corruptes però no d'un sistema prostituit.

Jo per això segueixo sense votar. I espero algun dia poder tornar-ho a fer!

Comentarios

Syl_Miranda ha dicho que…
Estic d'acord amb tu, però quina seria la real solució per remediar-lo..com podem canviar aquest sistema que s'ha tornat una perduda de sentits...El vot en blanc tambè és una reivindicació de no estar d'acord ..bé algú s'atreveix a fer-lo. mira això http://www.rebelion.org/noticia.php?id=6085 ... crec que és interessant..saluts
19 de mayo de 2011 a las 14:22
Moli ha dicho que…
Si que és interessant si, m'ho he estat mirant i ara he pensat que havia oblidat la opció del vot nul.

El vot en blanc està molt bé ideològicament, però acaba afavorint a les majories, és com un "qué gane el mejor porqué no voy a favor de ninguno". A Ecuador el vot en blanc i el nul sembla que siguin el mateix.
19 de mayo de 2011 a las 15:48
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más