Renfermo

"Una de les característiques que més em fascina del segle XXI és que trobes gent de tot tipus i de lo més extravagant".

La pitjor part, i l'inici de tot el conflicte va ser quan el revisor d'aquell tren va demanar-li el bitllet de tren amb la impertinència que caracteritza als revisors. Ell que havia comprat el bitllet per un sol viatge, anada a Figueres i que portava la data d'aquell dia i la hora d'aquell tren trobava injusta la situació d'abús en la què el revisió li exigia amb un to d'arrogància que "havia d'haver estat validar per les màquines" tot i tenint en compte que l'hora, el dia i el model de tren ja estaven impresos en aquell cartró.

Ell prop de la ofensa i lluny de fer-ho amb el mateix to li va deixar anar "Una de les característiques que més em fascina del segle XXI és que et trobes gent de tot tipus i de lo més extravagant, sovint els pots identificar en diferents èpoques de l'història de l'home encara que tots convisquin al mateix any. Concretament vosté em recorda a l'home de cromañón".

I varen passar tant sols uns segons entre que va dir la frase i el revisor la va entendre i es va disposar a avisar als de Seguretat. Ell va seguir regalant paraules pejoratives fent referència a la falta de tolerància a la frustració que tenen els treballadors d'aquesta empresa, i fins i tot insinuant la possibilitat que el revisor tingués problemes amb la seva parella al llit.

La manifestació d'aquests últims va ser el detonant per el qual els de Seguretat li van demanar "cordialment" que baixés del tren. Ell va acceptar i mentre els de Seguretat li demanaven les dades ell somreia sentint que havia fet justícia, tot i que sovint la justícia és tocar els nassos a aquells que toquen els nassos sovint.

I lluny d'haver aprés la lliçó seguia comentant la jugada amb els de Seguretat i dient-los que amb ells també tenia la sensació d'estar parlant amb algú d'una altra época, més antiga que la dels revisors, aquella en la que els micos es rascaven el cul i es llançaven els excrements.

I amb raò aquell home deixava com a conclusió que "no hem evolucionat tant".

Comentarios

Noemí ha dicho que…
Algún dia si em trobo en una situació semblant probaré de dir la teva frase a veure q passa. El fet de ser noia canviarà els resultats? Pot ser que per el camí topi amb personatges d'altres époques com de la Inquisició amb una mica de mala sort.
11 de mayo de 2011 a las 23:14
Moli ha dicho que…
Jo crec que si l'home és de Cromanyón no hi pot fer res, siguis tu dona o gótica.

Cadascú és com és, i a la Inquisició no eren ni millors ni pitjors, només més salvatges i temperamentals.
11 de mayo de 2011 a las 23:49
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Al partir

Imagen
Estábamos de pie, quietos, sin mediar palabra. Ante nosotros se imponían las cuatro columnas de Bellaterra. Un lugar que siempre que podía evitaba. Evitaba ir por la autopista que las deja ver. Y si no había más remedio que circular por allí, cuando las cuatro columnas podían alcanzar mi vista, ladeaba mi cabeza hacia el otro lado, como cuando uno aparta la mirada cuando alguien con quién no hay demasiada confianza se desnuda. Seguramente lo hacía para evitar la nostalgia. Un sentimiento horroroso que sentía que hacía años el mundo del marketing había fagocitado. Había encontrado un filón para vender cualquier mierda. Apelar a la nostalgia de un mundo mejor, un mundo que ya no existe, un mundo que estuvo en nuestras manos y se fue estropeando, oxidando, una realidad a la que ya se le notan las costuran, o que quizás, directamente está rota, y con ese vacío “nuestro” y con ese afán de “ellos” para vender, se creaba el caldo de cultivo perfecto para hacernos revivir una realidad virtual....
Leer más

Arden

Música para acompañar   -Tres años – dijo él. -¿Cómo? -Tres años es el tiempo que tardó el olor a ceniza a desaparecer de mi hogar, de mi tierra, de mis caminos. Ella permaneció en silencio, permitiendo una pausa necesaria para que pudiera coger aire y prosiguiera con su relato. -Tras dos años y once meses paseando por esos bosques de los que crecían tímidos arbustos, todavía podía oler la madera calcinada, tanto si el clima era seco y se olía en el polvo, como cuando llovía y en los destellos oscuros del agua que recorría los riachuelos alrededor de los caminos, que aunque parecían sanar la tierra, todavía se arrastraban el dolor de sus heridas abiertas – cogió aire – Pero al tercer aniversario dejé de sentirlo. No sé si fue porque me acostumbré, porque mis pulmones se cubrieron de un alquitrán cenizo o porque la tierra por fin pudo olvidar aquello que se le había arrebatado. -La tierra no olvida. La tierra no perdona. – dijo ella. Ninguno de los dos sabía hablar, Bruno divagaba y...
Leer más