El dit al nas

Ma mare i totes les mares del món sempre ens han advertit des de petits: "no et posis el dit al nas, no siguis guarro!". O "renta't les mans desprès de orinar".

Sobre aquesta segona frase, rentar-se les mans desprès de orinar, que no és el tema de l'entrada, però ja que se m'ha acudit, m'hi estenc. He pensat que era una absurditat, perquè jo em dutxo (de veritat ho faig) i la tinc neta. Així la guardo ben empaquetada a dintre uns calçotets, i a no ser que suis entre les cuixes amb una potència igualable a l'Amazones... allò es manté net. En canvi les mans s'embruten amb una facilitat, tant facil que segons desprès de rentar-les ja hi trobaries de tot.


Així que jo sóc partidari de rentar-me les mans abans de orinar i no desprès. Fi del parèntesis.

Doncs em preguntava perquè les mares ens diuen que no ens posem el dit al nas, i us parlaré del cas d'en Mario. He d'advertir que no té cap germà que es digui Luigi, no té germans de fet. Mario era un noi que es fotia tot el dia el dit al nas, però ningú mai li va dir que era una guarrada i que estava mal fet. Mai ningú li va dir que feia certa gràcia veure conductors parats el semàfor aprofitant el vermell per trobar una mica de petroli entre les fosses.

Nassos prominents que amb una pala i una excavadora treballen dintre de la mina nassal per buscar un tresor cobdiciat. Sovint per llançar-lo, quan et jove i inconscient per menjar-lo esperant que tingui algun grau de nutrients suficient per matar al cuc.

Mario es va fregar tant el nas, que va arribar a peforar-lo fins a arribar al bulb olfactori, i de cop, sense haver-hi cap paret per al mig, tot el seu olfacte es va incrementar a nivells insospitables. Es va convertir en un gos, un olfacte prodigiós.

Ambiciós com era Mario i amb poca precació, va deduir que si seguia rascant cada vegada oloraria millor. Però no era així, i si Mario hagués estat neuròleg ho hagués sabut d'entrada. Però tenia 6 anys, i de neurologia l'únic que sabia és que no en sabia absolutament res.

Així Mario, o com li deien els seus amics, Mario, va arribar a perforar de tal manera les seves fosses nassals que va anar a parar al cervell. Juganer i explorador com n'era ell amb les seves empremtes digitals, es va començar a remenar el cervell en busca del moc final. Pensava que havia d'estar amagat d'alguna manera dintre aquella massa informal i gelatinosa que era l'encèfal.

I de cop se li disparaven les mans i els braços, el fetge li deixava de rutllar (sort que no era fan del whisky), les seves conductes heteroagressives envers les iaies es van incrementar, desprès van disminuir, desprès van ser inevitables, de cop veia les olors, sentia els gustos i degustava el que tocava. Un flux sinestèsic provocant per la seva màgia dactilar.

Mario va tocar el cervell de tal manera que cap altra persona podria arribar mai a entendre què s'hi amagava dintre seu. Ell de tant en tant en els moments lliures aprofitava per explorar-se més a fons i veure del que era capaç de crear la seva ment amb una simple estimulació tàctil.

Es va convertir en un addicte de la seva pròpia substància, de la seva pròpia experiència. Un addicte a ell mateix i a les seves pròpies capacitats. I remenant-se remenant-se una professora el va enganxar al pati amb el dit al nas i li va dir com "n'era de terrible allò que estava fent". Així espantant-lo va aconseguir que deixés aquella conducta tant poc estètica.

Desprès d'allò Mario va ser un noi normal, que volia ser astronauta, superheroi i fins i tot s'imaginava agafant de la mà a la nena maca dels ulls clars de la classe. Mario era normal. Així, anava aprenent allò que estava bé i allò que estava malament, perquè era així.

El que ningú podia descobrir és que Mario abans de ser enganxat per la professora va palpar una cosa que semblava el "Moc Definitiu", i així com es fes gran i es posés a qüestionar les normes establertes, tornaria posar la grapa al nas en la recerca d'aquella part que havia abandonat quan era petit.

Aquell "Moc Màgic" que qui sap si desprès de treure'l deixarien de rajar mocs, o tindria a les mans l'orígen de tots els refredats. Un narrador opina que al cervell no hi ha mocs.

Però què he de dir? Si ja fa temps que em vaig deixar de posar el dit al nas...