DreamTheater LaughingLols
S'obre el tel·lò, i davant meu les butaques d'un teatre plenes de persones.
Què hi hauria... 700, 900 persones?
De cop miro a esquerra i a dreta i veig a 4 personatges a diferents punts de l'escenari, vestits amb una camisa de color crema i un pantalò gris, van repentinats tots cap a l'esquerra i tenen un gran somriure blanc treballat durant anys amb ortodòncies a un dentista que cobra 120 euros la consulta instal·lat al barri de Pedralbes. Un focus els il·lumina amb exclusivitat.
Cadascún d'ells es dirigeix a una part del públic diferent. I jo al mig. El públic esclata a riure, no para, tots alhora, desprès una part, desprès l'altre, ara els de l'esquerra, ara els del final, ara riuen les dones només i cada humorista rep els corresponents apludimentes mentres continuen parlant d'una manera inintel·ligible per a mi.
De cop, la gent situada a la part central de les fileres es dona compte de la meva presència, jo em miro les mans i porto uns guants blancs. Sense poder-me controlar el meu cos es mou, es tira pel terra, salta i fa giravoltes. La gent esclata a riure. El públic està entregat completament en l'ambient de l'espectacle, no hi ha ningú que pugui parar quiet.
Em fixo que gran part del públic té els mateixos somriures que els meus companys. "Els fabriquen en cadena" penso, i el meu cos segueix sense parar de moure's. "Potser estic fent el ridícul" penso. Em pregunto si els meus companys fingeixen aquell somriure, si és postís, enganxat en els seus rostres hidratats amb Nivea for Men. Em pregunto si realment es senten tant bé fent el que fan, perquè jo tinc una sensació tant diferent...
Finalment mentres el tel·lò es va tancant, la gent s'aixeca, aplaudeix, plora, segueix rient i comentant la jugada amb el del costat, allò que els ha arrencat aquell estat d'alegria absurdament eficaç. Quan ja està tancat els humoristes segueixen amb la mateixa cara fotògrafa i es donen la mà i s'abracen tot aplaunt el seu propi èxit.
El director es gira cap a mi i en veure'm la cara llarga m'assenyala i em diu cridant:
-QUE NO TE HAS DADO CUENTA?! ESTO ES UN ESPECTÁCULO DE HUMOR, ESTE ESPECTÁCULO ESTÁ LLENO DE HUMORISTAS, Y TÚ, TÚ CHAVAL ERES EL ÚNICO PAYASO!
I el meu nas era ben vermell.
Comentarios
El teatro era de marionetas (los espectadores).
El del foco, era Don Nadie. Podría haber sido Don Mucho (al manejar él la luz), pero como sólo se limitaba a iluminar lo que le señalaban, era otra marioneta más.
El director, se creía que dirigía, pero en realidad iba dando bandazos con un libreto en la mano, escrito por otro, y que no entendía. Otra marioneta más.
¿Quién escribió el libreto? ¿Nadie? ¿Otra marioneta?
¿Todos dentro del teatro, sin guión, y sin constancia de no tenerlo, estaban interpretando el papel de sus vidas, con un guión escrito por nadie, y que en realidad no existía?
Todos dentro del teatro, y la vida ahí fuera.
A ti al menos te dijeron que eras un payaso, tú verás si te lo crees. No olvides que te lo dijo una marioneta mientras interpretaba el papel de director.
Si era un payaso, por lo menos había alguien que sabía cuál era su condición. Que es mucho, por baja que sea.