Believe
Sovint ens queixem del llinatge de valors que ens ha regalat el nostra passat fortament arrelat amb costums religioses cristianes. Sovint ens queixem d'aquesta herència i felicitem l'haver-lo substituït amb gran audàcia per uns nous valors lliberals. Sovint també trobem a faltar alguns d'aquests valors, i en cerquem de nous que no estiguin lligats a aquesta.
Però perquè renegar d'aquesta creença, perquè denunciar-la i perseguir-la? Perquè convertir l'ateisme en aquell nou dogma que regeix la nostra vida amb uns ideals diferents? Perquè despreciem a Déu i aplaudim paraules com "el tot", espiritualitat...
Déu és d'una naturalesa que no podem conèixer, inimaginable, una substància llunyana i imperceptiva per els nostres sentits i per la nostra raò, però si hi podem trobar certs límits o àmbits de coneixement. Si som parts d'aquesta substància, atributs de Déu, aquesta és just la nostra mateixa limitació per conèixer'l
A mi no em sembla tant absurd creure en Déu, i a més en un Déu únic. És més, molta gent que predica aquesta "pluralitat de la realitat", la visió subjectiva i pragmàtica haurien de trobar el seu nexe en comú amb un concepte com aquest. Aquest nou floreixement d'una mentalitat relativista en la que tot és com el subjecte ho percep i res és real, res és veritat sinó que tot és una suma de realitats particulars.
Un nou pragmatisme científic en el que un es serveix de l'explicació que més bé ho explica tot, amb un màxim percentatge d'encert i amb un mínim percentatge d'error, que no implica una definició real i absoluta, però ens convenç de la seva utilitat i com no hi ha cap explicació millor, s'instaura com una realitat pura.
Doncs dic que tota aquesta gent hauria de creure en un Déu, doncs primer de tot, si Déu existeix no implica anul·lar altres conceptes tals com ser lliure, just, feliç, que cadascú ho vegi a la seva manera, poder fer allò que un vol sense una subordinació a un Déu i sense esperar que aquest li regali les oportunitats.
Aquest Déu no ens exigiria ni ens demanaria res, ni resar, ni pensar tant sols en ell. Ja no és un Déu cristià sinó una ent de naturalesa infinita.
El pragmatisme, com deia, es conforma amb el punt de vista que millor explica les coses, i encara que deixi un cert espai per el dubte per allò que encara no es coneix del tot, perquè allò que s'ha dit pugui ser un error, a efectes pràctics es viu com una realitat. Aquest espai buït i de dubte es pot omplir amb Déu.
No és important creure en ell o no, perquè tampoc podem conèixer'l. Simplement és l'explicació més perfecte i que l'única pregunta que deixaria a l'aire és "i com s'ha creat ell mateix". Llavors la seva pròpia omnipotència el faria capaç d'una cosa de tal magnitud, de manera que pogués ser i no ser a la seva voluntat. Per nosaltres no té cap base de fonament lógic, però com dèiem, aquesta és la nostra limitació i les lleis físiques per les quals es pugui regir podrien estar configurades d'un mode distint al que poguem imaginar.
Nosaltres ens hem d'ocupar al que pertany a la terra i als homes, i del regne del cel conformar-nos amb la millor explicació que tenim, que ara per ara i per sempre és d'una naturalesa que s'allunya de les nostres possibilitats.
Creure o no creure, aquesta no és la qüestió.
Comentarios
la vida és un absurd lapse entre dos no-res. i així m'agrada, és el meu dogma.
100% D'acord, és que algú que no li veu el sentit a la religió podria creure en una divinitat d'una manera més nítida, o almenys més equivocada que aquell que si creu en una religió que la seva imatge de Déu estarà fonamentada en la imatge que s'hagi exposat d'ell.
Com dic durant tota l'entrada, això està bé per algú que creu en un Déu concret i determinat i en les promeses que en fa una religió o uns dogmas.
Jo el que estic propugnant és que no ens ha de generar cap mena de seguretat o inseguretat, que la nostra implicació com a homes és nul·la en aquest fet, que no hi ha promeses d'una nova vida, que està allà i que no té intervenció en nosaltres.
Quina mena de seguretat genera això? A on l'hi veus l'aferrar-se? A què?
Exposo perquè és més coherent creure-hi segons uns principis que són bastant comuns i populars.
Mmm bé, jo crec que el que exposes és raonable, és la teva visió de la justificació de creure-hi racionalment. Sovint volem convèncer als altres del nostre punt de vista, com si la nostra realitat s'hagués d'extendre a una realitat comuna. Potser tu, havent nascut a una altra societat i amb altres influències, també arribaries a conclusions lògiques i del tot diferents.
El que jo deia és que en general no sabem digerir gaire que hi hagi preguntes a les que no podem donar resposta. Està bé anar ideant respostes i afinar-les, però que cadascú inventi les seves i es podran influir mutuament per reafinar-se (tesis/antitesis-->sintesis), gràcies a les diferències s'avança. No caure en la convicció de que s'ha trobat la resposta última. De tota manera, per a mi, el més rellevant no és que un pensi una resposta que pugui satisfer a molta gent, sinó que cadascú trobi la que la satisfà a ell.
Dic que el que seria més coherent pensar si es pensa d'una determinada manera que és força estesa, sobre un subjectivisme positivista, o aquells que prenen com a cert allò que explica més la realitat, un pragmatisme.
Jo no dic que racionalment s'hi hagi de creure, en cap moment he parlat de les meves creences, ni que sigui la manera d'arribar-hi.
I no té perquè ser important mentres estàs en vida, per això mateix he dit allò de "Nosaltres ens hem d'ocupar d'allò que escau a la Terra i no als cels". No cal que tingui cap relació una amb l'altre.
Evidentment que hi ha preguntes sense resposta, ho poguem digerir o no. L'all hi és te'l mengis o no, i un cop menjat el puguis passar per l'intestí i el caguis o l'hagis de vomitar. Tant l'hi fa.
Qui ho hauria de raonar d'alguna manera és a aquell a qui estic apuntant amb aquesta entrada, i segons com ho defineixes tu, prioritzes una visió utilitarista de la creença de Déu perquè és aquella que escau millor, sigui per els motius que sigui.
Tant és el que sigui veritat llavors mentres t'ajudi a avançar? Si és que avances, es clar, però que això tampoc ho sabrà mai, només ho suposarà?