Tots els meus amics estan morts

Redacció: Elephant House
Temps de pensar: 1 minut
Temps d'escriure: 9 minuts

"Tots els meus amics estan morts..."

... o almenys per ell ho estaven .

Desprès de l'última cervesa al Pub de sempre havien mort tots al seu cor. L'última cervesa seria l'última. L'última cervesa al "Last Drop". Però ell no es suicidaria, no era un inconscient, preferia matar-los a tots.

Fora de la seva vida! Un cigaló de whisky per cadascún d'ells. Amb cada glop desapareixia un amic seu de la memòria. Una autèntica escabatxina! Les cares de les persones que havien estat la seva major companyia en aquella vida poc a poc s'anaven deformant, convertint-se en fantasmes, en màscares blanques amb forats als ulls i a la boca.

Esclataven riures al seu cap, rebotaven per tot el cervell i el deixaven sord. Fugia per la ciutat on havia nascut i la desconeixia. Corria despavorit i desorientat. On era i a on anava? Qui era? Qui eren aquelles persones que seien a la taula de sempre i demanaven cinc pintes?

Com tot havia canviat tant en tant poc temps... la confiança el va traïr: "Idiota! Has estat tu el que s'ha estancat! Ets tu el nen que no s'ha mogut del llit, el que no ha evolucionat. El capullo que tenia por de ser una papallona!".

Els riures l'abandonaven per ara repetir-se "el capullo que tenia por de ser una papallona".

Va sonar el despertador, les 19:30. Un dia més tard. Havia dormit o havia estat inconscient les 24 hores? Va caminar aguantant-se per les partes fins al menjador. Una nota a la taula posava "estem al lloc de sempre, demanarem 5 pintes. Petons, Dina".

La Dina, ai... companya de pis, amiga, amant, amor, però al final tant sols amiga. Una ampolla de Tequil·la al costat de la nota, uns 150 cl en quedàven, en prou feina. Es recordava a ell mateix dient-li a la Dina la primera vegada que en va comprar: "Tequil·la? Jo no beuré d'aquesta merda destil·lada mexicana!". Avui el Tequil·la era or envasat en una ampolla de vidre bruta. Or pel fetge. Medicines per al cor, calma per al cervell.

Va fer un glop. Mig el va empassar i mig el va escopir, "jo no bec d'aquesta merda mexicana". Va agafar la jaqueta, les claus i 20 pounds i va anar al bar de sempre. Una pinta sense escuma i una cadira buida l'esperaven. Tots el miraven als ulls i ell no s'atrevia a mirar a ningú. Va seure i durant 10 minuts ningú va parlar.

En Gary va ser el primer en trencar la incomoditat i va parlar del partit de la nit anterior. Les coses es van anar posant al lloc.

En el fons del seu cor seguia dubtant de si podria oblidar allò que li havien fet, o si simplement quedaria enterrat en aquells gots de cigaló en els que regalimava encara una gota de Single Malt.

 E.M.F. 1988 (Figueres) - 2011 (Edimburgh)