Al carrer com a casa

En Benet surt de l'Hospital com aquell que surt de casa. Amb una samarreta negra per dormir, uns texans "casual" i les "sabatilles" d'estar per casa.

És 12 de Gener i fa fred al carrer. Pensa en agafar un taxi, perquè amb aquelles pintes no pot tornar caminant a casa, i a més, no sap cap on ha de tirar per anar cap a casa seva, mai havia anat a aquell Hospital.

- Quin és el número dels taxis?

Pensa, però al no trobar resposta dins seu, pensa en tornar enrere a l'Hospital per demanar si poden trucar-ne a un perquè el passi a buscar. Acte seguit mira els diners que porta a la cartera i pensa que des d'on està, li cobraran el plus de nit més tot el trajecte que hagi de fer el taxista fins allà, més arribar fins a casa seva fos on fos.

- Insuficient...

Llavors se li acudeix que el millor que pot fer és orientar-se i trobar un carrer que li sigui còmode per trobar un taxi i tornar. I comença a caminar amb les seves pintes de "solter-a-casa". Però no li importava com anés vestit. Aquest cop no servia el "vaya yo caliente, ríase la gente", s'estava morint de fred. Però quan un va amb el cor espantat la resta de coses del món desapareixen i només en resten aquelles importants.

És només quan en Benet estava a les portes de la mort que se li va revelar la veritat absoluta. No la veritat en el sentit de quines són les respostes a totes les preguntes, sinó de tot allò que té un sentit i valor a la seva vida.

I mentres caminava amb les seves "sabatilles" marrons de "terciu-pelu" pensava. I si ja no hi fos? I si no me'n hagués sortit? Com seria tot sense mi? I com si d'un guió d'Isabel Coixet es tractés, s'imaginava la seva vida sense ell, caient en la paradoxal desgràcia que no existeix, és un pensament fictici, perquè un s'inclou en una vida sense ell, un es posa en una posició d'observador respecte el tot.

Però aviat es dona compte de quina tonteria més gran que és tot plegat. I anava perfilant les seves idees mentres les seves "sabatilles" xocaven amb els seus peus fent un soroll ridícul per els carrers de la ciutat en plena matinada.

- Què pensarien els pares? Què deixaria a la dona i al nen? Com se'n sortirien si ara ella estava sense feina? I els seus amics plorarien? Qui vindria a despedir-se d'ell? Potser gent a la que ell no valorava i en canvi els altres si el tenien en consideració... potser la gent a la què ell donava valor en tres dies s'haurien oblidat de la seva mort...

De cop el cervell era bombardejat per mil lliçons "tants anys treballant per guanyar diners i ara te'n aniràs a la tumba amb ells sense haver-los gaudit". Potser es convertiria en aquell tipus de persona que davant un accident canvia la seva manera de viure la vida, deixa la dona, la familia, potser marxa a un país exòtic com Tailandia, es fan un tatuatge, es llancen amb paracaigudes, potser montaria una empresa... viure la vida. Tenia sentit...

"Els diners no serveixen per res un cop mort".

- Espera!

Va dir-se en Benet.

- I els records si? Què més dona si m'he mort havent trepitjat Egipte, el Congo o el Japó... els records també es perden. Perquè dedicar-se a gastar-ho tot egoïstament, perquè la mort ha de canviar la vida? Jo treballo per la meva família. Jo me'n vaig i no m'enduc ni maletes ni records. Si moro me'n vaig a pèl. Així que què més dona el que m'endugui, a la merda l'egoîsme hipòcrita que desprècia el diner per intercanviar-ho per experiències! A la merda el "me'n vaig al Marroc a viure una experiència"! El que vull fer quan marxi és que tot allò que deixo i és important per mi estigui bé.

I així és com en Benet no va canviar res de la seva vida, perquè desprès de pensar-ho molt, ser un proletari i viure enganxat al lastre del capitalisme, no volia sortir del seu cercle perquè allò que era més important per ell hi era dins.

Els diners no li van comprar la felicitat, però farien de pare quan ell no hi fos.