Gilipolles

"Una felicitació absurda, perquè si tant els molestava, perquè no es queixaven?"

El món n'està ple, desgraciadament.

I feia temps que no començava una entrada al blog d'aquest calibre, però un grup de subnormals perduts ho mereix. Perduts en el sentit en què no hi ha res a fer-hi, no hi ha substància gris, o utilitzant unes paraules que l'últim cop que recordo haver sentit era a en Norbert, "tenen l'encefal·lograma pla".

Vaig destruir el "Denuncia Social", un antic blog meu, on em dedicava entrada rere entrada a cagar-me en les coses que em molestaven. A saco, sense miraments. El vaig destruir perquè poc a poc em vaig anar moderant, i les meves crítiques intentaven ser més integradores i constructives, però per algun tipus de nostàlgia vaig voler mantenir aquelles entrades, tot i que ja no formen part del meu pensament.

Així vaig utilitzar la funció de blogger de "fusionar", i cronol·logicament es van col·locar totes les entrades del "Denúncia Social" a aquest blog, així que si mireu entrades del passat, algunes sonen estranyes i lluny de mi perquè formaven part d'aquell blog destructiu.

Però avui faré un excepció, un remember al "Denúncia Social", i és que l'ocasió ho mereix. 4 individus al tren, donant per el puto cul a un vagó sencer, unes 50 persones amb cares d'indignació i poc més. No els vull posar a dintre a cap grup, perquè amb 4 individus aïllats com aquests podries fer un grup i anomenar-lo "imbècils sense futur (I)", perquè segurament en trobaries més.

Cridant, donant cops repetidament, insultant-se entre ells i rient de la gent que passava a prop seu... conductes d'homostupidis en la seva màxima esplendor, i ja que ni el revisor ni cap altre passatger es va dignar a dir-los res, un servidor amb mig dubte de si "li fotran una hòstia" però al fins al punt en què ja donava absolutament igual, s'aixeca a intentar dialogar.

Per sort, un mínim d'humilitat per part seva els fa reposar del seu estat d'absurditat profunda i durant 30 minuts deixen de molestar a tothom, fins que tornen a "les andades". Però com l'estupidesa humana no té límits, i quan detectes a un estúpid no saps quin límit té, per mala sort i sense cap sorpresa segueixen amb la mateixa actitud.

Una intervenció més i el més normal dels amics demana als altres que es controlin. Una felicitació per part de la gent propera del vagó, absurda, al meu entendre, perquè si tant els molestava, perquè no es queixaven, o perquè no es dedicaven a recolzar-me al moment en què jo els estava cridant l'atenció, i no desprès quan ja ells havien marxat?

Sigui com sigui, és un entrada escrita des de la indignació del moment, i escrita al moment de la indignació, aixì que prefereixo guardar-la ara perquè si ho pensés 5 minuts més i l'esborraria.