El despertar de Gaia

Crec que la majoria dels meus lectors formen part del nivell baix de la burgesia, uns escalons per sobre de la plebs. No dic sobre amb un to altiu, sinó estructuralment representat amb una piràmide. Estem per sota també de l’alta burgesia, aquests que tenen peles, cada cop més peles. Com a membres d’aquest grup socioeconòmic tots podem gaudir d’uns estudis universitaris (els faci o no, però que se’ls pugui permetre amb més o menys dificultat), tots podem gaudir d’un ordinador portàtil, d’un Ipod, roba del Zara, discoteques al cap de setmana, birres entre setmana, prostitutes per Nadal... lo típic. No dic que ho hagueu de tenir tot, però que ens moguem en mateix gran gremi merdós. Si teniu tanta sort com jo podreu disposar d’un ordinador portàtil per els vostres estudis. Si teniu tanta sort com jo, aquest ordinador portàtil tindrà una bateria que encara funciona. Si teniu tanta sort com jo, la bateria encara dura prous hores com perquè puguis encara dir a tothom que disposes d’u...

Una gota regalimava lentament per els llavis, passejant-se per el llavi inferior fins a desembocar allà a la comissura dels llavis per anar circulant avall tot passant per la galta. Aquest és el camí que ressegueix una gota de sang quan surt de la boca i estàs estirat al terra. És el camí, el peregrinatge que segueix tot un afluent de sang desprès de veure el el primer valent regalí del brebatge vermell. És el camí que segueix la sang quan estàs estirat al terra i no et pots moure, perquè tens un pulmò foradat. Hemiptisis es diu. Fins i tot en aquest moments el cervell troba les paraules adequades. I tot perquè ja sap que està perdut, que no serveix de res posar-se nerviòs, estressar-se, que l'adrenalina ja no serveix per fugir sinó per alleugerir el dolor. El cos i el cap ho tenen molt clar. Quan tens un pulmó foradat per una bala, et surt sang per la boca, et surt sang per el pit, no et pots moure i no sents dolor, no cal que siguis una eminència per donar-te compte que que...

"et farà pensar, conèixer i t'acabarà fent lliure" Quasi havia oblidat el sabor que tenia quan es passeja pel meu paladar. Aquell gust lleuger a cereal combinat amb la fortor del seu alcohol que persisteix mentres fa el seu viatge per la gola fins a l'esfòfag. Quasi havia oblidat que no cal fer gens d'esforç per empassar-lo, que no fa estossegar, ni venen ganes de treure'l, ni els seus glops són insuportables. Aquell whisky que saluda i diu "hola, bona nit" i se'n va a dormir al teu cervell mentre dona voltes per la sang. Com podria una substància així, tant agraïda i educada voler fer-te mal? El mal el fa aquell home que del vici no es pot controlar. També aquell home que de la tristesa intenta ofegar-se amb whisky barat i mai ho aconsegueix, sempre acaba arribant primer a un lavabo brut d'un bar qualsevol i vomita tot allò que no pot empassar-se: la vida. Aquell home que el barreja amb Cocacola i mata la seva essència. Aquell home q...

Mi nombre es Jason Molina. Mi padre Thomas Molina siempre me dijo de bien pequeño "Haz lo que tú quieras, pero se el mejor en ello". Y nunca he querido decepcionar a mi padre. Hombre adinerado y afortunado, pero sobretodo un luchador en la vida. Partió de la nada para conseguir su gran fortuna, montó una cadena de restaurantes italianos aunque nosotros somos de la Costa Oeste de los Estados Unidos de América y nada que ver con los italianos. Tuvimos la suerte de que se pusieran de moda, y el nuestro ubicado en San Francisco tuvo un éxito aplastante. Pronto abrimos más de uno, el secreto era buscar zonas con alquiler barato y con una buena visión e intuición para ver si el barrio podía mejorar y prosperar. Así acabar teniendo restaurantes en zonas con crecimiento económico con un alquiler mínimo. A menudo mi padre tenía alquilados locales sin montar ningún restaurante, esperando a ver como iba evolucionando en un par de años la vida del barrio. Ya en el mejor momento de ...

300 entradas cumple hoy este blog más bien mediocre, medio ocre tirando más a marrón. 300 de las cuales la mitad se podrían destruir de immediato, que si no se hace es por trayectória, para poder unir los puntos que llevan hasta donde estoy hoy. No se eliminarían jamás por vergüenza, porqué si está dicho es que está pensado aunque ya no se piense algún día fue pensado. Y aunque ahora se desprecie no se puede negar que estuvo allí. Com si te fueras de viaje a Noruega y volvieras con mal sabor de boca y dijeras que quieres eliminar las fotografías, como si por arte de mágia hiciera que el recuerdo se desvaneciera. Y que hayas estado en Noruega no implica que estés en Noruega en ese momento. Uno no debe olvidarse de lo que ha sido, no debe negarse, pero si debe perdonarse y mirar hacia atrás, pues no hace falta un objetivo futuro en el que centrarse, sinó que es un ejercicio que funciona al revés. Y te das cuenta de que todo lo que has escrito está hecho de la misma materia con la...

Nunca he pretendido ser el mejor. Solo quería ser bueno, útil y tener la sensación de estar siempre mejorando. Siendo el mejor, el número uno te convierte en una presa de todos los que van por detrás, si solo estás entre los 10 primeros, o los 20 primeros tienes un objetivo a perseguir en otra persona, y no solo los motivos internos que te motivan a autosuperarte. Soy así, y así me ha ido bien siempre. Soy Robert Plant, y esa filosofía ha guiado mi vida hasta el día de hoy, en el que mañana voy a recibir mi último ascenso, y dificilmente pueda haber otro ascenso mejor en mi empresa: Vicepresidente, pues los demás cargos superiores están ocupados por "hijos-de", que es normal. Tengo miedo de empezar con este cargo a pesar de mi juventud y seguramente falta de experiencia? No. Porqué? Conozco a todos los que están en este equipo, he trabajado con todos ellos codo con codo hasta llegar aquí, y sin darnos codazos hemos conseguido grandes cosas. No tengo duda alguna de conse...

Sóc un Imán, tinc magnetisme amb cert tipus de personatges extravagants, amb els alcohòlics, amb els yonkies, amb els sense sostre, amb els que tenen el cap una mica més cap enllà que no pas cap aquí, amb els abandonats amb els quals ningú parla. No se si és la cara, si és que els miro i em miren i s'apropen, però per alguna inexplicable qüestió s'apropen, i la gent que passeja amb mi també se n'ha donat compte, a alguns se'ls ha transferit fins i tot la capacitat atractiva! No és que em passi a diari, però setmanalment... si, setmanalment si, algunes setmanes m'és d'un. No se perquè tinc el bon vici d'alguns d'ells posar-los al blog, potser perquè em sorpren més el que em pugui dir algú així que no pas altres persones més "normals". Segurament perquè aquestes persones tenen molt a dir i molt poques orelles que ho escoltin. Tot el contrari passa amb la resta del món, que tenen molt poc a dir i en canvi tenen centenars d'orelles per es...