Solidaritat
El dia anterior, desprès d'un desastre ella va dir "bé, ara ja està, demà ens aixequem i marxem", però ell, tal i com havia vist que havia anat tot plegat li va dir "espera, que encara no som a casa". Efectivament, ell tenia raò. Quan marxaven, desprès de perdre el primer bus a l'aeroport (i amb una gran necessitat d'agafar el següent) la dona de la recepció els comenta que no han pagat l'hotel (o allò que feia la funció d'hotel, ja que al nostre país probablement no hagués obtingut la llicència - al noi no semblava importar-li massa). Els dos es miren amb cara de "com que no?". Desprès d'una trucada telefònica comproven que la recepcionista tenia raò. Ell treu la tarjeta de crèdit, ja que tot l'efectiu que tenien l'havien gastat el dia anterior per tornar a casa sense haver de canviar monedes. I si aquí haguèssin pogut pagar amb normalitat, la història no tindria cap sentit.
La màquina no funcionava. Potser era la tarjeta. Provem una altra tarjeta. Era la màquina. A lo que es miren i el noi li diu "No podem treure 2.000 dH perquè ens cobraran comissió i a sobre haurem de fer el canvi en € a lo que perdrem més diners, diem-li que li paguem 1500 de moment i que lo poc que falta ho ingressem o alguna cosa". Es queden una estona pensant i una dona catalana (que el noi havia saludat amablement durant l'esmorzar al escoltar que eren catalans) que també estava a la recepció de allò que volem dir-ne hotel, va dir "Jo tinc diners en efectiu perquè n'he tret molts per aquest viatge perquè m'havien advertit, nosaltres també tornem a casa i no hem de comprar res, us costa 150 euros oi?" i els dos joves van exclamar "No,no, no, no, no es molesti, ja buscarem la manera de fer-ho, ja anem a treure els diners i paguem, no hi ha problema". La dona va dir "però no dieu que perdeu el bus? També perdreu l'avió. Però no patiu, que confio en vosaltres, et donc el meu número de telèfon i ja em trucaràs per demanar-me el número de compte".
Si és que per sort, al món encara hi queda gent que té la justa d'amabilitat i confiança en les persones. Gent que té la que els altres han perdut. Gràcies Núria per ensenyar-nos com d'important és que ens ajudem els uns els altres. Com tu has dit "no volia donar una lliçó, només un cop de mà". Però hi ha accions que són alliçonador-es.
Crec que ningú més ho hagués fet, i molt probablement nosaltres tampoc. Per sort també som gent que aprenem d'aquestes experiències.
Gràcies Núria, perquè avui som una mica més humans
La màquina no funcionava. Potser era la tarjeta. Provem una altra tarjeta. Era la màquina. A lo que es miren i el noi li diu "No podem treure 2.000 dH perquè ens cobraran comissió i a sobre haurem de fer el canvi en € a lo que perdrem més diners, diem-li que li paguem 1500 de moment i que lo poc que falta ho ingressem o alguna cosa". Es queden una estona pensant i una dona catalana (que el noi havia saludat amablement durant l'esmorzar al escoltar que eren catalans) que també estava a la recepció de allò que volem dir-ne hotel, va dir "Jo tinc diners en efectiu perquè n'he tret molts per aquest viatge perquè m'havien advertit, nosaltres també tornem a casa i no hem de comprar res, us costa 150 euros oi?" i els dos joves van exclamar "No,no, no, no, no es molesti, ja buscarem la manera de fer-ho, ja anem a treure els diners i paguem, no hi ha problema". La dona va dir "però no dieu que perdeu el bus? També perdreu l'avió. Però no patiu, que confio en vosaltres, et donc el meu número de telèfon i ja em trucaràs per demanar-me el número de compte".
Si és que per sort, al món encara hi queda gent que té la justa d'amabilitat i confiança en les persones. Gent que té la que els altres han perdut. Gràcies Núria per ensenyar-nos com d'important és que ens ajudem els uns els altres. Com tu has dit "no volia donar una lliçó, només un cop de mà". Però hi ha accions que són alliçonador-es.
Crec que ningú més ho hagués fet, i molt probablement nosaltres tampoc. Per sort també som gent que aprenem d'aquestes experiències.
Gràcies Núria, perquè avui som una mica més humans
Comentarios
:D