A l'ombra de les magnòlies
Sonava a través de l’altaveu de la tauleta de nit “Debe ser” de Valeria Castro i la Sílvia Pérez Cruz, “Que algo de dentro de mí se muera” deia una d’elles, sentidament, “Tiene tu nombre”. L’últim gemec feia pocs segons que s’havia esfumat dels nostres llavis. Unes últimes respiracions ràpides seguien, com quan un apaga una màquina de vapor però l’escalfor residual de les calderes manté en moviment les turbines. Somreia amb l’estranya sensació d’entendre per fi una cançó que havia escoltat feia molts anys i no sabia de què parlava i ara, empès i il·luminat amb algun do extravagant, la lletra i la música es fusionaven en un sol sentit holístic. Podríem dir que, d’alguna manera, era gràcies a tu, tot i que tu no me l’havies explicat en cap moment. Però tenir-te al costat era com tenir la Pedra Rosetta, una traducció simultània d’allò ocult entre les línies. Aquella connexió màgica entre tu, jo, la música, en definitiva, el mon. O potser l’únic racó que sentia salvable d’aquest m...