Solidificació
Avui ha estat un dia que m'ha permés pensar.
Quan he arribat al centre on estic realitzant les pràctiques com a psicòleg, plovia, molt! Al
entrar a la sala i desitjar un bon dia a tothom es parlava sobre el trist dia que feia a fora d'aquells vidres. A mi m'agrada la pluja. Sentia queixes de les coses que no podrien fer, o de les dificultats que tindrien amb aquell temporal.
Una hora més tard apareixia el fenòmen: neu! Tots sortim a fora, lokos, terapeutes, cuidadors... contemplant com queia. Faig un pas cap a fora i deixo que em caigui neu per tot el cos, uns quants s'hi afegeixen. Desprès continuem amb les activitats, marxo i faig el meu viatge en ferrocarril observant com no parava de caure neu, i veient per primera vegada tot el Vallés nevat.
El que em passava per al cap en aquell moment era la sorpresa que m'havia donat el canvi d'actitud de la gent quan estava plovent, i que de cop, que aquella pluja es solidifiqués i es convertís en neu feia que tothom es sentís més bé. Potser per l'exclusivitat?
Sigui com sigui m'ha fet relacionar-ho amb les moltes vegades que ens cau un "xàfeg" a sobre, ens sentim mullats, incòmodes amb nosaltres mateixos, sentim que les situacions estan grises, i només esperem un raig de llum miraculós que ens vingui a assecar i a treure'ns la merda de sobre. El que feia preguntar-me és que en quin moment els nostres problemes es poden solidificar i es poden convertir en neu? Com podem aconseguir aquest altre punt, quan la llum no pot arribar? Potser que nevi simbolitza l'acceptació, i la llum una solució.
Penso que ens han ensenyat massa a que quan plou hem d'agafar un paraigues amb el que rebotem les preocupacions, però perquè no intentem canviar el temps? Perquè no provem de buscar la llum en algun punt del cel que el paraigues evita que poguem observar, o afegint aquesta nova opció, perquè no provem de solidificar el problema i que caigui per el seu propi pes?
Ens han ensenyat a evitar, enlloc de canviar, i això que els canvis són inevitables... no és prou important com per aprendre a beneficiar-se'n?
Quan he arribat al centre on estic realitzant les pràctiques com a psicòleg, plovia, molt! Al
entrar a la sala i desitjar un bon dia a tothom es parlava sobre el trist dia que feia a fora d'aquells vidres. A mi m'agrada la pluja. Sentia queixes de les coses que no podrien fer, o de les dificultats que tindrien amb aquell temporal.Una hora més tard apareixia el fenòmen: neu! Tots sortim a fora, lokos, terapeutes, cuidadors... contemplant com queia. Faig un pas cap a fora i deixo que em caigui neu per tot el cos, uns quants s'hi afegeixen. Desprès continuem amb les activitats, marxo i faig el meu viatge en ferrocarril observant com no parava de caure neu, i veient per primera vegada tot el Vallés nevat.
El que em passava per al cap en aquell moment era la sorpresa que m'havia donat el canvi d'actitud de la gent quan estava plovent, i que de cop, que aquella pluja es solidifiqués i es convertís en neu feia que tothom es sentís més bé. Potser per l'exclusivitat?
Sigui com sigui m'ha fet relacionar-ho amb les moltes vegades que ens cau un "xàfeg" a sobre, ens sentim mullats, incòmodes amb nosaltres mateixos, sentim que les situacions estan grises, i només esperem un raig de llum miraculós que ens vingui a assecar i a treure'ns la merda de sobre. El que feia preguntar-me és que en quin moment els nostres problemes es poden solidificar i es poden convertir en neu? Com podem aconseguir aquest altre punt, quan la llum no pot arribar? Potser que nevi simbolitza l'acceptació, i la llum una solució.
Penso que ens han ensenyat massa a que quan plou hem d'agafar un paraigues amb el que rebotem les preocupacions, però perquè no intentem canviar el temps? Perquè no provem de buscar la llum en algun punt del cel que el paraigues evita que poguem observar, o afegint aquesta nova opció, perquè no provem de solidificar el problema i que caigui per el seu propi pes?
Ens han ensenyat a evitar, enlloc de canviar, i això que els canvis són inevitables... no és prou important com per aprendre a beneficiar-se'n?
Comentarios
Una comparació increible.
M'ha impressioant, de veritat. Te'n donaria la meva opinió, però ja ho faré en persona ;)
cuida't, un petó!
Per cert... qui ets? M'heu de deixar el nom, si no no se amb qui parlo...
Sí, estic d'acord que solem defugir de la pluja, protegint-nos d'ella en comptes d'intentar canviar-la. Resulta dur enfrontar-te als problemes que et fan regirar per dintre, però quan t'hi vas encarant, es van solidificant. I són més bells que abans.
Segueix irradiant llum!
Pq ningú deixa una identitat?