La BataBlanca

"Pensava que era impossible"

Sents el teu nom i obres els ulls: "Bon dia X, és hora de despertar-se".

Costa horrors moure cada centímetre del teu cos quan vas a dormir amb 5 pastilles cada nit. El cos i el cap van per separat, un dia es van dir adéu i mai més van voler tornar a saber l'un de l'altre. Ni tant sols s'envien cartes per Nadal, i si mai hi ha certa comunicació és sempre perquè algú extern fa de mediador.

"S'han d'adquirir rutines", diuen, i per això tot és tant rutinari, fins i tot el que un pensa és rutinari allà, un no aconsegueix sortir de la idea que ja té al cervell, però això si ha de canviar, però com? Com arrenques una idea que et defineix, una idea que ets tu, una idea que si s'arrenca et deixa despullat davant un món que no acabes de comprendre del tot.

També alguns dies penses que no hi ha ningú que l'acabi de comprendre, però no és així cada dia.

Rehabilitació, tractament, medicació, responsabilitat, cooperació... són paraules que també es repeteixen, vocabulari enganxat a aquesta rutina que ens ha d'estabilitzar i donar-nos de nou la llibertat. Però la llibertat comporta molts perills, sovint els mateixos perills que t'han portat a allà on et trobes ara.

Els "bates-blanques", com els diguem nosaltres, estan allà per ajudar-nos, però sovint tinc la sensació que estan allà per vigilar-nos per tot, que no ens fem mal, que no fem mal, que no cridem, que no estiguem massa eufòrics però tampoc massa desconnectats. Però el que si és cert que hi són, això també té un gran valor.

A vegades, poc sovint, es dona la circumstància que es veuen 2 o 3 "bates-blanques" juntes amb algun de nosaltres. Això vol dir que està més nerviòs de lo normal, o que ha aixecat massa la veu i no és possible, no es pot permetre. Ningú diu res, tots hem passat per el mateix i sabem que és millor o aprendre a tranquilitzarse o si un no n'ha après el tranquilitzen.

Ningu diu res, perquè no hi ha més opcions, o t'enfrontes amb tu mateix i xoques i xoques i xoques fins que un dia tot surt volant pels aires, o directament perds el control. I ningú diu res perquè sabem que en el fons quan això passa, realment necessitem que algú ens ajudi a frenar-nos, com sigui.

Un no veu el distanciament amb la realitat, perquè el que un viu és real i absolutament real. El veuen els altres, però sovint em dona la sensació que són els altres que estan distanciats de la realitat, i això no ho puc canviar per el simple fet de ser home i pensar, i el que penso se'm fa real a mi. Com se'm pot dir el contrari?

El que està clar que quan dues realitats xoquen o una és real i l'altre no, o cap de les dues ho són, però el conflicte reapareix al creure una realitat i viure'n una de diferent. Autoengany, adaptació forçada? Hi ha tanta gent que hi conviu que tampoc no s'ho qüestionen. A mi també em sembla distància amb la realitat, em sembla malaltís.

Però no se ni perquè tant sols em qüestiono tot això, jo he de treballar la meva realitat, el meu conflicte i oblidar-me de tot això.

Ara si, el cos respón i decideix que es pot moure. Pensava que seria impossible, però el cos i el cap es poden reunir plegats encara que només sigui de casualitat, al creuar-se de cares pel carrer.