Vecina

"L'últim dia que la vaig veure estava embarassada"

Ella no era d'aquest país, era del Sud d'Amèrica i al primer lloc que va anar a parar quan va arribar al meu país va ser a la meva ciutat, al meu barri, al meu edifici, a la meva escala, tant sols uns pisos per sota meu.

Recordo el primer cop que me la vaig creuar, aquell somriure, que no era res de l'altre món, però que ressaltava amb el color de la seva pell més fosca. Uns cabells llargs, un cos no espectacular però si agradable a la vista. Però el que més m'agradava d'ella eren aquells ulls blaus, tant difícils de trobar en les pells fosques, que donaven una profunditat infinita a la seva mirada.

Sempre somreia, "buenos días!", deia animadament, com si la vida per portar-la allà havia aconseguit que es reconciliés amb la felicitat, com si només li hagués demanat "sácame de donde estaba, méteme donde sea", i la va posar a un lloc millor del que demanava. Estava agraïda i estava feliç.

Les converses sempre ens limitavem al temps de pujada de l'ascensor fins a la 5ena planta, o quan s'estava esperant l'ascensor a la planta baixa. Era tant sols aquells 2 minuts, i no cada dia, tota la comunicació que teniem al llarg del dia, però soliem coincidir sovint.

Ella era més joveneta, què devien ser... 3 o 4 anys més jove que jo? Realment no importava massa, havia passat per coses que la feien més forta que molta gent de la meva edat, en aquell moment. Els seus ulls també en feien eco de tot el que havia passat. Però mai s'havia queixat, lamentat, victimitzat, ella només donava gràcies cada dia. Qui sap de què va fugir, no importava massa, mai ho vaig voler preguntar.

Tot va canviar aquell dia que va començar a sortir amb aquell noi, també del Sud d'Amèrica, aquell dia vam pujar tots tres a l'ascensor i ella em va mirar un segon a la cara i desprès va baixar la mirada. Per por al que pogués pensar el noi si parlàvem massa? Per vergonya? Potser li havia agradat i mai s'havia atrevit a dir'm-ho?, per mi no va canviar res, aquells ulls quan seguien oberts seguien oferint un univers ple d'esperança.

Més endavant la seva relació es va anar deteriorament, no massa més endavant, de fet va ser molt poc endavant. Un dia me la vaig trobar a ella asseguda plorant i ell a peu dret mirant-la amb ràbia. No vaig preguntar, no era cosa meva, i mentres no veiés mai cap blau jo mai m'hi posaria, mentres veiés que de tant en tant algun matí d'Agost seguís somrient, jo mai m'hi posaria.

Aquella escena no va ser el primer ni últim cop que es va repetir. Però ella seguia mirant-me amb el cap baix, com si fos indigne, com si m'hagués fet mal. Com si em volgués demanar ajuda, com si sapigués que per mi els seus ulls parlaven, i volia deixar-me de mirar per no dir-me res, perquè ja no volia que parlessim més. Perquè no volia que endevinés el que pensava, per por al que jo pogués dir.

L'últim dia que la vaig veure estava embarassada, tornava a somriure, i ell estava al seu costat fent la mateixa cara, no de ràbia, pero aquella agressivitat dels seus ulls no marxava. la ràbia s'encén, però primer has de tenir l'espelma. Ella, somreia i obria els ulls pensant en la nova esperança que portava a la panxa, el buf d'aire fresc que podria donar, que ell per fi pogués donar el seu amor a alguna cosa encara que no fos a ella, però que pogués contenir tota la merda que el devorava per dins.

Ella tornava a obrir els ulls, i jo amb això en vaig tenir prou.