Trains potting (de potar)

El pitjor de treballar i estudiar caps de setmana, és no poder agafar el tren. Perquè quan un ha de tornar a casa i ha de tornar-hi, és molt probable que li puguin tornar aquells records que havia viscut en altres viatges, aquelles situacions desagradables:

Els xavals que donaven cops a les portes, els adolescents que fumaven al vagó, la discriminació d'un revisor al apujar el preu del bitllet a un negre, aquells skinheads que van intimidar a un negre, la gitana que cridava... històries de tots colors!

Aquelles situacions violentes per tothom però que la por genera certa immobilitat o certa indiferència o certa tolerància a allò que mai toleraria. En la seva ment es creen imatges mentals d'ells mateixos diguent "ei, no ho facis!", accions valentes imaginades del que un podria fer, però al final s'espera que ho faci algú altre.

Aquesta última quan de cop un noi crida "estoy hasta las pelotas, que vengan los de seguridad y se te lleven!" y un negre diguent "no, no!". Tothom amb cara d'incertesa, ningú sabia què havia passat. Un robatori potser? Un xenòfob? Pam! D'una portada entra el revisor dient "qué coño pasa?" i en prou feines el noi comença a explicar què ha passat que el revisor salta i li diu al negre "qué pasa, qué problema tienes? Tienes billete como mínimo? Enséñame el billete!".

Si que tenia bitllet.

El negre anava parlant francés, anglés com podia però ningú l'escoltava i tothom mirava morbosament aquella situació desagradable i incomprensible. La noia del meu costat bufava, no per el retràs del tren, sinó per la indignació de la situació desavantjosa. Aquell revisor ni escoltava ni volia escoltar, va dir-li que baixaria a la següent estació.

De cop m'aixeco...

Ei què passa? Si, si m'estimo joder què vols que t'hi faci? Em faré un puto pòdium a casa, un pedestal on adorar-me a mi mateix. Però a tu què més et dona? És el meu puto blog, escric el que em dona la gana, a més, és veritat cony! Si sóc l'únic que s'aixeca a dir aquestes coses, potser algun dia em foten una pallissa però qui es mou també té dret a dir-ho, no perquè vulgui que tothom em digui "que guay Moli, tu moles", sinó perquè potser algú pugui veure que la sensació final és de "he pogut fer alguna cosa per ajudar", que és molt millor que mirar passivament. Anda! Continuem...

De cop m'aixeco, m'apropo al negre i li dic, "español? english" i respón "english, english, thank you". Un crit de fons que deia "racistas" dirigit al noi i al revisor... Total, que em comença a explicar una història que no té ni cap ni peus sobre Londres i París, i que costa d'entendre no només per lo nerviós que està ell, sinó perquè el revisor va dient "estás tan equivocado chaval, tu te piensas que así estás ayudando, pero esta gente siempre la lía, ya te puede contar misa".

La opinió del revisor no mereixia cap atenció, desprès d'escoltar al negre li pregunto al noi jove què ha passat, i m'explica que "Aquest home porta tot el viatge donant cops... (ah, la majoria de gent va estar a peu dret, jo inclòs) ...a cada parada empenyent fent veure que surt però tornant a entrar, ha mig invadit un recolçabraços d'un seient d'unes noies estrangeres que les hem canviat de lloc perquè estaven espantades".

Li pregunto al noi negre sobre les acusacions, i tenia un discurs completament incoherent, la gent que hi havia a prop que era francesa i l'havia anat escoltant remugar ja se n'havien donat compte. Però primer de tot, parlant s'entèn la gent, i és el que preval per sobre de tot i més en aquestes situacions.

Al final, tot solucionat, l'home negre custiodiat per el revisor es va quedar més tranquil tot i que anava parlant sol, i tota la gent del vagó va poder satisfer els seus neguits i els seus morbos entenent com havia anat la història de veritat. Al final el noi jove realment havia parat el tren per fer un favor a la gent que estava al seu voltant. Chapeau!

La noia del costat, la Sílvia, que no la coneixia de res però va ser molt agradable, va afegir "si, però igualment el revisor de la Renfe ha entrat a matar sense ni tant sols preguntar".

I què esperaves?